Isabel Díaz Ayuso ha estat la gran guanyadora de les eleccions autonòmiques a Madrid. Una dada reflecteix la contundència del seu triomf. Ha obtingut 900.000 vots més que fa tot just dos anys. Ha duplicat tant el nombre d’escons (65) com el percentatge de vots (45%). Ha vençut en tots i cadascun dels districtes de Madrid, en els més rics i en els més pobres. En els més castigats per la covid i en els que menys. En els que hi ha més dependència de l’hostaleria i en els que no n’hi ha. Ha arrasat a l’elitista i benestant Chamartín amb el 62% dels vots, però també ha liderat a Vallecas amb el 34,5% dels sufragis, gairebé quatre punts per davant de Més Madrid, el partit escindit de Podem. Pablo Iglesias ha obtingut al seu antic barri només el 10% dels vots. La creu de les eleccions és el desastre que ha suposat per les esquerres, que es reajusten internament. El president Pedro Sánchez ha vist truncat traumàticament el seu cicle virtuós. Es consuma l’esfondrament de Ciutadans, que no aconsegueix representació parlamentària, i l’exvicepresident Pablo Iglesias abandona la política activa. Manifesta que no vol ser el boc expiatori, quan hauria de reconèixer que l’època dels bolxevics ja ha passat a la història i que el seu escenari no és la modernitat, sinó la nostàlgia del marxismeleninisme. Se’n va deixant el partit empantanegat, purgats tots els seus adversaris i designant la vicepresidenta Yolanda Díaz, que no és militant de Podem, successora sense ni consultar a les bases.
Díaz Ayuso ha plantejat les eleccions com un doble plebiscit: sobre el govern de coalició de Sánchez i sobre la gestió de la pandèmia a Madrid. I ha guanyat els dos. Més d’un milió i mig de madrilenys volen continuar pagant impostos molt més baixos que a la resta de comunitats, en contra dels intents del govern socialista d’igualar la fiscalitat per dalt. I més d’un milió i mig de madrilenys consideren que cal mantenir l’activitat econòmica oberta, amb les precaucions que siguin necessàries. Comerciants, botiguers, transportistes, hostalers, cambrers i gent de l’espectacle consideren que Ayuso els ha salvat de la ruïna. Que els madrilenys haurien d’estar als carrers i als teatres, i no tancats a casa amb decrets d’emergència i tocs de queda. Cada vegada hi ha més evidències que la gestió de la crisi de la covid per part de les autoritats espanyoles ha estat molt deficient. Els tres països nòrdics, per exemple, ho han fet molt millor. Anant a l’escola, treballant i socialitzant amb mesures preventives. En paraules del professor Jay Bhattacharya, de la Stanford Medical School, “els confinaments són el pitjor error de salut pública dels darrers 100 anys i els danys psicològics i de salut imposats especialment a les persones pobres duraran tota una generació”. El tancament de l’activitat econòmica no ha reduït significativament la mortalitat per covid, però sí han augmentat els atacs de cor mortals per manca de tractament immediat. S’han deixat de fer controls de càncer. L’aïllament social ha contribuït a un excés de morts per demència i Alzheimer. L’atur intensifica els problemes de salut mental, les angoixes, les depressions i, en últim terme, els suïcidis. I les conseqüències econòmiques i educatives estan encara per determinar. L’anàlisi cost-benefici és clarament negatiu. Si una empresa es comportés d’aquesta manera, venent un producte amb efectes secundaris mortals, els seus directius s’enfrontarien a demandes judicials i l’empresa faria fallida. D’alguna manera, els madrilenys han expressat a les urnes que Ayuso tenia raó amb el seu plantejament més permissiu en la gestió de la pandèmia. En resum, la defensa d’impostos moderats i l’activitat econòmica és la clau de la prosperitat i de l’èxit de Díaz Ayuso.
El seu èxit aclaparador tindrà repercussions en la política espanyola. Per a molts, el 4-M obre un nou cicle que permet al Partit Popular aspirar al triomf en les properes eleccions generals. Pedro Sánchez segueix sent el president del govern, però queda afeblit políticament. En clau catalana, se’n van en orris els intents negociadors d’ERC i la “taula de diàleg”. Si hi hagués un mercat borsari en què cotitzessin els vots al Congrés, ara els d’Esquerra valen menys que fa una setmana. També fa poc probable que l’executiu central acceleri els indults als presos condemnats pel Procés. Tot sembla reforçar el diagnòstic de JxCat que la negociació amb el govern espanyol és una pèrdua total de temps. I el temps és escàs i s’ha d’aprofitar. Sílvia Gratacòs, presidenta de la Cambra de Comerç, es queixava la setmana passada de la manca de plans estratègics i dinamització a llarg termini per part del no-govern català. I així es va escrivint la història d’un llarg declivi.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.