Les administracions esperen amb candeletes els fons europeus destinats a lluitar contra la pandèmia. La Comissió Europea va aprovar un total de 750.000 milions d’euros, dels que a Espanya li corresponen 140.000 milions. Els fons s’han de destinar a finançar l’impacte sofert en els àmbits de la sanitat, l’educació i els serveis socials com a conseqüència del coronavirus. Però també han d’impulsar un canvi en el model productiu per aconseguir un creixement sostenible i inclusiu, així com fomentar la transició ecològica i digital, la cohesió social i territorial, així com una major igualtat. És com un regal dels reis mags, però amb algunes diferències remarcables. Així com a la darrera festa del Nadal són els nens i nenes qui expressen els seus desitjos escrivint una carta als Reis d’Orient, en una relació de baix a dalt o bottom-up, ara els diners provinents del Banc Central Europeu arribaran a l’administració central, qui s’encarregarà de distribuir-los per tot el territori, en una relació de dalt a baix o top-down. Que el repartiment de fons sigui equitatiu i arribi a tothom ofereix, d’entrada, molts dubtes. Moltíssims dubtes. Quan al pare o mare d’una família li toca la rifa, sap molt bé quines necessitats tenen i quins són els forats més urgents que s’han de tapar. Quan a papà Estat li arriben els milions d’Europa, en canvi, no té ni la informació precisa de quines són les necessitats socials més prioritàries, ni els incentius adequats per resoldre els problemes col·lectius més greus. Però deixem de banda, per ara, aquestes consideracions i centrem-nos en quines haurien de ser les línies fonamentals per reactivar l’economia espanyola.
Per això, i a efectes didàctics, ens pot servir la comparació amb un malalt de covid. Quan el pacient està greu, no hi ha més remei que ingressar-lo a la UCI i aplicar-li teràpies de xoc molt agressives, com la respiració mecànica, sense les quals no pot sobreviure. En termes econòmics, al xoc d’oferta que comporta l’aturada de l’activitat s’hi suma un xoc de demanda com a resultat de la caiguda dels ingressos. El resultat és una històrica contracció econòmica. El govern de coalició espanyol PSOE-Podemos, desoint les recomanacions de la UE i de la OMS, va acabar decretant el confinament més dur del món. Ara acreditem els pitjors registres tant sanitaris (morts per milió d’habitants) com econòmics (atur i enfonsament del PIB). Per tal d’evitar la mort del pacient econòmic, calen teràpies de xoc. Aquí inclouríem l’impuls fiscal (augment de la despesa mèdica, subsidis, inversió pública…), els ajornaments d’impostos i cotitzacions a la Seguretat Social, i les mesures d’injeccions de liquiditat directa (línies de crèdit a través de bancs i organismes oficials, avals bancaris amb garantia pública…).
En comparativa europea, Alemanya ha dedicat el 8,3% del PIB a mesures d’impuls fiscal (Espanya només el 4,3%), el 7,3% del PIB a ajornaments d’impostos (0,4% a Espanya) i el 24,3% de la Renda Nacional a mesures de liquiditat (12,2% a Espanya). Queda clar que els teutons, que partien d’una posició més sòlida i sanejada, han vigoritzat l’activitat molt millor que els espanyols. En lloc de suspendre el cobrament d’impostos durant el període de confinament, el govern espanyol es va limitar a concedir ajornaments limitats a pimes i autònoms. Ni moratòria general ni, molt menys encara, exempció fiscal. Les empreses espanyoles, malgrat l’enfonsament dels seus ingressos, han hagut de continuar pagant a Hisenda, sense rebaixes de cap tipus ni ajornaments significatius. Dels 500.000 autònoms que hi ha a Catalunya, 300.000 necessitarien prestacions de 1.000 euros mensuals per la caiguda de l’activitat. Això suma 300 milions mensuals o 1.800 milions al semestre. Quina ajuda han rebut?
I una vegada el pacient aconsegueix sortir de la UCI i retorna a planta o, finalment, al domicili o residència, cal fer teràpia de recuperació. S’ha de recuperar l’autonomia perduda i, mica en mica, tornar a respirar i caminar per un mateix. No podem estar permanentment connectats a una màquina. El mateix li passa a la societat. No es pot subsidiar famílies i subvencionar organismes amb caràcter permanent. Quan remeti la pandèmia, serà necessari reorganitzar l’estructura productiva. Algunes empreses no tindran demanda i hauran de tancar. Però sortiran noves oportunitats de negoci que aprofitaran els empresaris. Espanya té el mateix número de bars que els EUA, amb una població 7 vegades inferior. De mitjana anual, els espanyols entren 160 vegades al bar fent una despesa de 5 euros. És evident que aquest model de negoci no és viable i s’haurà de reestructurar. És evident que el model de turisme massiu de sol i platja no pot continuar i s’haurà de reconvertir cap un turisme més selectiu i de més valor afegit. Les hordes de creueristes que depreden l’ecosistema de Barcelona s’haurien de substituir per altres activitats socialment més sostenibles i econòmicament més rendibles. Per això, calen reduccions d’impostos i cotitzacions socials combinades amb la flexibilització de les normatives legals i burocràtiques. Governs de tot el món estan oferint desgravacions fiscals per abordar els problemes de liquiditat de famílies i empreses. Aprofitant l’arribada de fons europeus, el polític podria rebaixar la factura fiscal del 2021 en un 20% aplicat linealment a tots els impostos i cotitzacions socials. La manca d’ingressos públics que això significaria quedaria compensada pels fons europeus anti-covid. No augmentaria més el dèficit públic ni el deute, però donaria aire a milers de pimes i autònoms que ara s’estan ofegant. Fomentant la llibertat d’empresa sorgirien nous models de negocis rendibles que retornarien la il·lusió a moltes vides i reduirien l’atur, millorant de retruc les finances públiques. Reduccions impositives i normatives fàcils de complir. Aquesta hauria de ser la teràpia de recuperació.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.