Si en el moment que estem vivint hi ha alguna paraula que hagi aconseguit més notorietat que cap altra i estigui en el rànquing de les més utilitzades, és “pacte”. Pactar és més important pel contingut del que vol expressar que pel simbolisme que alguns de forma interessada li volen donar. Em vull desmarcar de l’àmbit polític, que és on se’n fa un ús partidista i situar-ho en el món escolar i acadèmic.
Penso que les persones que tenim la docència com a activitat professional hem de cercar un pacte i un ampli consens i considerar que allò tradicional i les noves tecnologies són fenòmens simultanis i coincidents. Pensar i sentir, racional i emotiu, imaginació i programa, humanisme i tecnologia, no són conceptes que s’hagin de posar en els extrems del pèndul, alimentant d’aquesta manera la dicotomia entre ells.
Aquest és un debat que ja ha estat escrit i ha de formar part de la història. La convivència de les dues postures ha de ser una constant que, iniciada en el primer quart del segle XXI, ha de continuar acceptant la incertesa que el progrés de les diferents disciplines ens aportaran en el futur. Les noves tecnologies són quantitatives, apliquen les regles de la lògica, i les metodologies tradicionals són més subjectives, generen idees i no només dades com ho fan els ordinadors. Hem d’acceptar que la ment humana és raonament i lògica, però també imaginació, emoció, sentiment, estats afectius, i totes han de conviure en un mateix marc per poder prendre les decisions més adequades.
La tecnologia digital ja forma part de la vida de moltes persones i de gairebé la totalitat dels joves. Aquests ja no imaginen la seva vida al marge de les noves tecnologies i, de forma especial, sense el mòbil. Les competències digitals ja són també un requeriment fonamental en les demandes professionals. Sovint, en les estratègies de recerca de feina, es qüestiona la importància dels tradicionals currículums i s’alimenta cada cop més el concepte de “marca personal”. Les xarxes socials i Internet fan que els missatges arribin a més gent i allò que s’exhibeix en les plataformes digitals cada cop té més importància i, de forma especial, en el món del treball.
Molts empresaris i empreses que són referència actualment i es consideren líders en els seus sectors ho han aconseguit mitjançant l’esforç continuat, la resiliència i l’oportunisme del moment ben aprofitat. Aquest valors, que són permanents i no canvien en el temps, actualment també són imprescindibles, però han de conviure amb les autopistes de la informació. (Twitter, Facebook, Linkedin, Blogs)…..,que permeten la comunicació online. Les tradicionals imatges d’homes i dones amb poder, roba de colors obscurs i corbata, ja conviuen amb imatges de noms mítics (Bill Gates, Steve Jobs) i les noves generacions de joves amb talent que, gràcies a les seves aplicacions, webs i xarxes socials, s’han convertit en els jutges de l’economia digital.
També és cert que en aquest tema el consens no és universal i que, al costat de les excel·lències que aporten les tecnologies digitals, també poden ser l’origen de conflictes. En cadascuna de les aportacions tecnològiques que la creativitat humana ha posat a la nostra disposició podem trobar el millor i el pitjor de la bondat i la maldat humana.
Acceptem que la tecnologia no té capacitat per generar idees, que els programes que fan funcionar la ment humana són diferents als que fan funcionar els ordinadors, que el pensament pot emetre judicis de valor i la tecnologia no. Tot i així ens hem d’esforçar en aconseguir la complementarietat i pensar que el funcionament de la ment humana implica aprofitar les sinèrgies que es poden donar entre la raó, el pensament i les emocions.
El camí a seguir és saber utilitzar tots els recursos de forma eficient. Instruir, formar i educar és disposar de recursos, fer ús d’ells de forma estratègica i crear valor afegit. Ignorar l’existència de possibilitats és una actitud que ens porta a aconseguir allò que sempre hem aconseguit i, si volem obtenir quelcom diferent, haurem de fer també quelcom diferent.
La comunitat docent i acadèmica, gairebé de forma majoritària, així com l’Administració, han apostat des de fa temps per la tecnologia digital en el món educatiu i, si alguns d’aquests mitjans poden ser causa d’alguna situació conflictiva, s’haurà de regular i orientar en l’ús adequat. Es tracta d’una realitat evident, de maximitzar els recursos, d’aprofitar el potencial que ofereixen, de ser un element complementari i no substitutiu, on la coherència en el seu ús i no en la limitació sigui una estratègia per ser més eficients en l’entorn formatiu i laboral.
Rafel Roca Olmos professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)