Aquesta setmana hem presenciat l’arribada de Carles Puigdemont i Antoni Comín com a eurodiputats de ple dret al Parlament Europeu. No ho ha pogut fer Oriol Junqueras, ja que el passat 10 de gener el president del Parlament Europeu, David Sassoli, comunicava que feia seva la decisió del Tribunal Suprem i de la Junta Electoral Central de desposseir-lo de la seva condició de diputat europeu. La nota emesa per l’italià compta amb l’assessorament previ dels serveis jurídics de la cambra i, per tant, és una nota institucional. A falta de saber què hi dirà el Tribunal General de la Unió Europea, és obvi que el problema de Catalunya torna a posicionar-se en primer lloc en el debat europeu. El procés del suplicatori contra Puigdemont i Comín, objectivament molt difícil de guanyar, pot convertir-se en una oportunitat per a què els polítics catalans expliquin davant les institucions i l’opinió pública europea les irregularitats comeses per la justícia espanyola en la seva lluita contra l’independentisme català. Malgrat totes les febleses del projecte europeu, torpedinat sistemàticament pels Estats meridionals, la causa independentista s’ha de moure sempre dins de l’europeisme militant, l’únic que pot oferir alguna escletxa d’esperança al procés.
En la filosofia del liberalisme clàssic i de l’escola austríaca, la llibertat política rau en el dret d’associació política de l’individu i porta implícit el dret de dissociació. El gran economista austríac Ludwig von Mises comenta a Omnipotent Government que alguns pobles pretenen que la història els dóna el dret de subjugar altres races o nacions. Quan arrelen les idees vicioses d’hegemonia, dominació i opressió, el conflicte esdevé inevitable. Mises porta el dret de secessió, mitjançant plebiscit, molt lluny. Tan lluny com a una ciutat, un barri o districte. Inclús, si fos d’alguna manera possible, al propi individu. Els Estats, però, són antiliberals per naturalesa i no reconeixen legalment el principi de secessió. Les excepcions a aquesta norma són el Principat de Liechtenstein, que admet constitucionalment la secessió política dels seus onze municipis, i els referèndums sobre la independència al Quebec (1980 i 1995) i Escòcia (2015). Per la resta de casos, i amb poques excepcions, la secessió s’aconsegueix amb violència. L’Estat té el monopoli de la violència legal en un territori i també exerceix el poder decisor últim. I, és clar, no deixarà mai escapar el motor econòmic d’Espanya.
Connectat amb la noble tradició austríaca, els economistes Bruno Frey (universitat de Basilea) i Reiner Eichenberger (universitat de Friburg) plantegen una solució al conflicte anomenada jurisdiccions funcionals sobreposades i en competència. La idea consisteix a modificar l’organització de l’Estat per introduir models polítics i institucionals que imitin el funcionament del mercat. Es tracta que diferents entitats amb poder normatiu (ajuntament, Càritas…) gestionin serveis públics (policia, sanitat…) de manera competitiva. Com si a Manresa, per exemple, es confiés l’ordre públic a la Policia Nacional, la sanitat a la Generalitat, ensenyament a l’ajuntament i serveis socials a Càritas i la Comunitat de Sant Egidi. Això reduiria la insatisfacció dels ciutadans amb el govern i permetria que les diferents administracions, espanyola i catalana, s’ajustessin més a les preferències dels votants. La centralització política fa que la norma democràtica de la majoria (espanyola) deixi mal parada la minoria (catalana). A efectes pràctics, aquesta proposta suposaria admetre consultes vinculants a un nivell municipal, per exemple, deixant una constel·lació de pobles que estarien vinculats a la legalitat espanyola i catalana, en funció del resultat obtingut. En aquest escenari, continuen havent-hi dos monopolis estatals confrontats, però al reduir l’escala territorial es minimitzaria el conflicte. Si algú no se sent representat per la catalanitat del seu poble, podria empadronar-se al poble del costat que no ho fos. I viceversa. Aquesta possibilitat de “votar amb els peus” i la competència jurisdiccional també hauria de fer possible un alleujament de la pressió fiscal, ja que individus i empreses s’acollirien a la institució que millor tracte fiscal oferís.
Notem que aquesta solució no suposa trencar totalment amb un Estat. Diferents legalitats coexistirien en àmbits funcionals i territorials diferents. La discontinuïtat territorial d’un Estat ja funciona perfectament i sense problemes en el cas de les ambaixades i consulats. Ni Catalunya trencaria amb Espanya, ni Còrsega tindria que abandonar la Grand France, ni Escòcia la Gran Bretanya. I no és un model utòpic, sinó una realitat a Suïssa. La pròpia essència d’Europa és un mosaic de pobles i institucions molt diverses agermanades per un mercat i uns valors compartits. Cal seguir aquest camí.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.