Aquesta setmana, el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, ha anunciat un pla per estimular l’endarreriment voluntari de la jubilació. Es tracta, per tant, de continuar treballant més enllà dels 65 anys (67 anys a partir del 2027). La ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha respost que allargar l’edat de jubilació dificulta l’entrada dels joves al mercat laboral i, per tant, incrementa encara més l’atur. Quin dels dos ministres té raó? Permetre que els treballadors experimentats continuïn treballant perjudica realment els joves, com diu la ministra Díaz? La resposta és que no i explicarem el perquè. L’error que comet la ministra és considerar que el nombre de treballadors és fix. En economia s’anomena la fal·làcia de la quantitat fixa de treball. La idea que la quantitat de treball està determinada exògenament constitueix un dels errors més estudiats i, no obstant això, es repeteix una i altra vegada en moltes de les propostes de les polítiques d’ocupació. En un estudi de René Böheim (Universitat de Linz, Àustria) s’estudien els efectes de la jubilació anticipada sobre l’ocupació juvenil. I els resultats són molt clars. L’evidència empírica subratlla una correlació positiva entre l’ocupació dels joves i la de la gent gran, refutant l’opinió que més llocs de treball per a la gent gran redueixen la possibilitat dels joves de trobar una feina. El motiu és que molts treballs no són intercanviables. Les característiques que ofereix la mà d’obra més jove són molt diferents de les que tenen els grans, en termes de formació, experiència, productivitat, actitud, competències digitals, etc. Això fa que la sortida d’un treballador de més edat no influeixi en la contractació d’un de jove. De manera similar, és un error dir que els immigrants ens roben els llocs de treball i que la seva repatriació disminuiria el problema de l’atur. I és igualment un error defensar que s’ha de repartir el treball entre tota la població activa i que reduint la jornada de treball millorarien les oportunitats d’ocupació dels aturats. Els fets ho demostren. Ni a l’Alemanya de 1980, on es va intentar reduir la jornada de treball mitjançant la negociació col·lectiva, ni a la França de finals de 1990, on es va imposar la reducció per llei, s’ha observat mai que aquesta mesura produís un augment de l’ocupació.
El treball experimentat i el d’un jove no són substitutius (el jove no substitueix el gran), sinó complementaris (el treball dels grans contribueix a generar ocupació juvenil i viceversa). I és així per dos motius bàsics. El primer és que les pensions de jubilació es paguen amb les cotitzacions dels ocupats. Per tant, allargar l’edat de jubilació redueix la pressió fiscal i contribueix a disminuir el nombre de persones inactives (o augmentar el nombre de persones actives). La menor pressió fiscal significa que augmenta la renda disponible i la capacitat de consum (i estalvi) de les famílies. I l’augment de la despesa contribuirà, havent més treballadors actius, a un increment de l’ocupació i la producció. Per tant, oli en un llum.
El segon motiu té relació amb el consum addicional que realitzaran els treballadors experimentats que no es jubilen. La seva demanda es traduirà en nous llocs de treball que podran ser coberts pels joves que entren al mercat laboral. En altres paraules, quan un treballador experimentat es jubila, el seu lloc de treball no sempre és perfectament substituïble per un treballador jove, ja que les seves capacitats i qualificacions professionals són diferents.
Posem un exemple que ajudarà a clarificar-lo. Suposem una situació on un treballador jove produeix 100 hamburgueses al mes i el treballador gran fabrica mensualment un cotxe. El jove utilitza 40 hamburgueses per alimentar-se ell mateix i intercanvia les 60 hamburgueses restants pel cotxe. El treballador gran, per tant, obté 60 hamburgueses a canvi del cotxe. Ara, suposem que el treballador gran es prejubila. En aquest cas, continua cobrant 60 hamburgueses en forma de pensió de jubilació, però la producció del cotxe desapareix. Per tant, ara el jove està obligat a pagar un impost de 60 hamburgueses i autoconsumeix les 40 hamburgueses restants, però es queda sense cotxe. La societat no produeix el mateix que abans amb diferents treballadors, sinó que produeix menys i, per tant, la societat és globalment més pobra. I els resultats encara poden empitjorar més. I és que si per produir hamburgueses és necessari desplaçar-se al treball amb cotxe, la reducció de la producció d’automòbils també farà caure per aquesta via la producció d’hamburgueses. En altres paraules, les relacions de complementarietat entre la producció dels més grans i la dels més joves fa que es necessitin mútuament. L’una necessita de l’altra i a l’inrevés.
A més, les probabilitats que les dues generacions siguin substituïbles es redueixen a mesura que els canvis tecnològics avancen més ràpid. En el cas dels treballadors més grans, l’incentiu a la formació en noves tecnologies és molt baix, ja que estan a prop de la jubilació, mentre que els joves rendibilitzaran la seva millor formació tecnològica amb millors salaris al llarg de tota la seva carrera laboral. Això amplia el diferencial d’especialització dins la divisió social del treball i fa que la mà d’obra cada vegada sigui menys intercanviable. En definitiva i concloent, seria un error greu, just quan el sistema públic de pensions apunta a la fallida, pretendre crear ocupació mitjançant jubilacions anticipades.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.