“La simulació no és un joc”. Aquesta és una de les frases que més s’escolten en les conferències sobre simulació clínica i en les sessions de prebriefing prèvies a activitats simulades, per part d’experts docents i clínics. Certament, la simulació és un procés seriós. En termes de rigor professional en l’activitat clínica simulada i també d’enfocament pedagògic i metodològic, en una formació basada en la resolució de problemes –metodologia ABP-.
Però suposo que aquesta és una frase necessària com a preavís. No en va els participants han d’entendre que l’activitat de simulació es desenvolupa en un ambient el més real possible. Però encara avui dia, amb una distància que com a docents ens fa témer que es vegi com un joc (segurament el poc realisme i fidelitat d’alguns models de simuladors, les caracteritzacions d’alguns pacients estandarditzats o la no veracitat d’alguns ambients no ajuden gaire). Però m’agradaria trencar també una llança a favor dels jocs i del seu ús. Sembla que quan parlem de jocs, ho fem de coses que no són serioses. De fet, darrere de cada joc, per molt simple que pugui semblar, hi ha segur un treball molt intens i rigorós d’un equip multidisciplinari (integrat per guionistes, programadors, dissenyadors, …). Suposo que sovint podem pensar que “diversió”, “passar-s’ho bé” o “entretenir-nos” amb un joc és incompatible amb “aprendre” o amb “desenvolupar” competències. Certament no és així i ho veiem en els nens i nenes que bàsicament el que fan en les primeres edats és aprendre jugant. Tampoc ho és, quan parlem de jocs digitals. Un exemple pot ser un joc tan comercial com Mario (Mario, SuperMario, Mariokart…). Segur que tots el coneixem. Amb Mario, els nens (i no tan nens) aprenem a tenir paciència, a gestionar recursos, a controlar la pròpia frustració, a treballar en equip, a prendre decisions, a tenir iniciativa, a guanyar i a perdre, a competir, a superar-nos. Curiosament tots aquests elements són els que després, de grans, busquem en programes formatius d’escoles de negoci perquè són els atributs que més valoren les empreses en els candidats, però en canvi som estrictes respecte al seu ús en els nostres fills, sovint pel desconeixement de l’impacte positiu que pugui tenir en ells, segons estudis publicats a la revista científica Nature, el joc del Mario afavoreix el desenvolupament de les estructures cognitives i de la plasticitat cerebral.
En un moment determinat es va començar a parlar dels “serious games” (per a diferenciar-los dels jocs “comercials”) com a aquells “jocs seriosos” que pretenen com a objectiu no l’entreteniment o la diversió (aquest seria un mitjà) sinó el desenvolupament d’uns objectius educatius, competencials i de treball concret.
Hi ha molts serious games vinculats al sector salut i podem començar a descobrir-los a partir de:
http://www.gamesforhealtheurope.org/
https://gamesforhealth.org/
En termes globals hi ha tres grans línies de treball en tot el desenvolupament de serious games for Health:
• Una línia de treball dirigida cap als pacients, cap a les famílies, cap a la societat en general. Són jocs que pretenen potenciar l’educació en salut, apoderar els pacients respecte de les seves malalties, donar pautes, consells, relacionats amb els diferents àmbits de salut. Alhora, i vinculat amb aquesta línia de treball, també hi ha moltes aplicacions de salut (només als EUA en el darrer any hi ha hagut més de 250 milions de descàrregues d’apps relacionades amb salut), que a través de metodologies gamificades, ajuden al monitoratge, seguiment i control remot dels pacients i usuaris.
Exemples d’aquests jocs poden ser: Re-mission 2 (col·lecció de jocs per joves respecte al càncer), Cohero Health (per pacients que han d’utilitzar medicació respiratòria), Akili (per incidir en les distraccions cognitives), Cure4kids (un portal de recursos educatius en salut per nens i adolescents), Food on me (per treballar malalties alimentàries), Survivor (per ajudar a pacients adolescents en la supervivència al càncer) , i un llarg etcètera.
• Una segona línia dirigida cap als propis professionals i organitzacions de salut, per potenciar el desenvolupament del seu coneixement, de les competències de cada professional. És una línia més propera a la simulació clínica, en la mesura que s’orienta a la millora i excel·lència dels professionals, a través de la seva formació continua, del seu entrenament, de l’entrenament de les seves decisions.
Un exemple pot ser http://virtualtriage.info/ Aquest és un joc seriós que incideix en el triatge de pacients en un incident de múltiples víctimes. Basat en els coneixements de les societats científiques internacionals d’urgències i emergències extrahospitalàries el joc posa a prova els coneixements i les habilitats dels professionals assistencials (metges, infermeres, …). Aquesta eina ja l’estan incorporant serveis d’emergències a nivell internacional per a la formació continua dels seus professionals, així com les universitats en la formació dels nous graduats.
• L’ús del joc com instrument per a motivar la col·laboració i la cooperació entre professionals de la salut. Així, per exemple, “Eyewire” (http://eyewire.org/explore) és un joc col·laboratiu en el que prop de 250.000 persones de més de 150 països estan mapejant les neurones del cervell humà en alta resolució, per a descobrir com funciona el cervell. El treball cooperatiu de tota aquesta gent, agilitza enormement aquest treball tècnic, que precisa d’un software (desenvolupat per MIT) que integra i junta totes les peces del gran trencaclosques.
En definitiva dues línies de treball que, tot i que tendim a separar, tenen un mateix objectiu: desenvolupar hàbits, competències, de manera anticipada a esdeveniments futurs, provocant canvi, facilitant la millora continua i promovent la seguretat dels pacients.
Oscar Dalmau Director del Centre Internacional de Formació Contínua del Campus Manresa de la UVIC-UCC
One Reply to “Simulació i serious games: semblances raonables (I)”