En una reunió de veïns de l’edifici on vius es fa el següent acord: A partir d’ara, i de forma indefinida, la teva nòmina i demés ingressos de la teva família s’ingressaran en el compte del veí que et té més mania. Ell et cobrarà un 10% dels teus ingressos a fons perdut. També podrà tornar-te els diners quan i com vulgui, així com ser lliure d’incomplir els acords i els pagaments. Si no en tens prou amb el que et dóna li podràs demanar un crèdit amb interessos que ell establirà. Si ell et deu diners no passa res, però si tu no compleixes, et podrà castigar com li convingui. Benvinguts a la relació Catalunya – Espanya.
Amb aquest petit parèntesis, m’agradaria explicar la relació tan tensa que s’ha produït, a causa d’unes politiques econòmiques de repressió contra Catalunya.
Comencem per un punt molt important, ja que els ciutadans paguen més impostos que a la resta de l’Estat Espanyol. Entre el 1986 i el 2006 Catalunya era el 16% de la població espanyola, generava el 20% de la riquesa (20% del PIB espanyol) i va pagar el 24% d’impostos, això 
vol dir que tots els ciutadans pateixen un espoli fiscal de 22.000 milions d’euros anuals (espoli: són els diners que nosaltres generem, i que des de Madrid no retornen). A causa de la gran pressió fiscal que pateix Catalunya, la Generalitat per garantir uns nivells mínims de la societat del benestar, s’ha d’endeutar any rere any, i acumular xifres d’endeutament pràcticament de retorn del deute, inassolibles. La conclusió final d’aquest punt, és que Catalunya té el 16% de la població d’Espanya, genera el 20% del PIB i no es retorna ni un 10%, de la inversió de l’Estat.
El segon punt d’aquest article, parlarem de les inversions amb infraestructures de l’Estat. Durant dècades s’ha parlat molt del famós corredor del Mediterrani, l’autopista AP-7 està totalment construïda però evidentment és pagant, l’estat s’emporta un gran benefici, que Catalunya no veu reflectit. Un tema que s’hauria de tractar, és el tema d’amplada de via europeu des d’Algeciras fins a Portbou, passant per tots els grans ports del Mediterrani i motors econòmics d’Espanya, això seria un gran benefici per a la balança de pagaments exterior (X-M) exportacions(X) – importacions(M), ja que els vaixells d’arreu del món, que arriben pel canal de Suez en direcció als ports del Mediterrani, econòmicament els surt més barat anar a descarregar a Rotterdam, i fer 2 dies més de viatge, que descarregar a Barcelona per falta de l’ample de via europeu.
El tercer i últim punt d’aquest article, són les inversions en les persones. Els estudiants catalans conformen el 17% de la població estudiantil de l’Estat Espanyol, però només rebem el 8% de les beques, això significa que molta gent no es pugui permetre estudiar una carrera, una formació professional… Catalunya és la comunitat amb menys jutges per cada 100.000 habitants, això significa que la justícia és molt més lenta que a la resta de l’Estat. La concessió d’ajuts a la dependència ha estat del 49% a Andalusia i només del 35% a Catalunya. El 49% de joves catalans van cobrar renda d’emancipació, vers el 60%-80% de la resta de comunitats autònomes. Catalunya ha de desemborsar 46 milions d’euros anuals per atendre pacients de fora de Catalunya. El govern espanyol va acordar amb l’andalús, liquidar l’anomenat deute històric de l’Estat amb Andalusia, per un import de més de 1.200 milions d’euros per complir amb l’Estatut andalús. Andalusia es permet comprar i regalar 100.000 ordinadors nous per a les escoles, quan Catalunya s’ha de limitar a 10.000 i amb el sistema de copagament.
Les estratègies econòmiques de Catalunya són molt diferents que les d’Espanya. Catalunya vol ser la porta logística d’Àsia amb transformació de qualitat, ser líders mundials amb biomedicina i farmacèutica (una de les empreses farmacèutiques més importants és de Barcelona), ser líders en la fabricació de petits béns de qualitat per a tot el món, i ser líders mundials en turisme cultural i de qualitat. Les estratègies econòmiques espanyoles són: ser líders de la gran banca mundial, ser subministradors de serveis a Llatinoamèrica, ser la Florida del sud d’Europa.
Per acabar, només cal remarcar què: “només amb un estat propi, Catalunya serà econòmicament viable”.
Maurici Perramon Cerarols – Alumne de tercer curs dels estudis de Gestió d’Empreses de la FUB