La qüestió de si les empreses, a part de la seva responsabilitat jurídica i econòmica, han de ser responsables davant el conjunt de la societat és un tema de debat freqüent en l’actualitat. Els directius de les empreses han de prendre decisions que no només contribuiran a l’increment dels seus beneficis, sinó també a la protecció i el desenvolupament del benestar social. La protecció del benestar social significa que s’ha de procurar que les empreses no prenguin decisions perjudicials per a la societat i que les seves accions tinguin com a objectiu la prevenció de fenòmens socials negatius que puguin resultar de les accions passades de les empreses. El desenvolupament del benestar social fa referència a la implicació de les empreses en diferents actuacions que beneficiïn el país.
La idea que les empreses emprenguin activitats en benefici de la societat, coneguda com a Responsabilitat Social Corporativa (RSC), té els seus defensors i els seus detractors. Els primers recorden les paraules de l’economista Samulson, que afirma que les empreses no només poden implicar-se en la responsabilitat social, sinó que haurien de fer-ho per motius ètics. D’altra banda, els detractors de la RSC es basen en les afirmacions d’un altre economista conegut, el noblista Milton Friedman, que defensa que l’objectiu del “món empresarial” és emprendre les activitats que més beneficis comportin per a la empresa, actuant segons les normes de la lliure competència.
Un altre argument a favor de limitar la responsabilitat social de les empreses són els costos de la mateixa. La participació en activitats en benefici de la societat comporta la necessitat d’invertir part dels recursos econòmics de l’empresa en aquestes activitats. Segons els detractors de la RSC, és la societat qui, en última instància, ha de fer front a aquests costos, ja que això pot comportar menys dividends per als accionistes, salaris més baixos per als treballadors i preus més alts.
Un altre argument en contra de la RSC es basa en la força econòmica de les empreses, ja que la implicació de las empreses en activitats prosocials podria comportar encara més poder per a les empreses. D’altra banda, els detractors de la idea de la RSC afirmen que les empreses no tenen suficients habilitats en aquesta matèria. Segons ells, es tracta de qüestions que haurien de ser gestionades pel govern o institucions especialitzades, ja que les empreses tenen una visió massa ¨economista¨ i viciada pel desig d’aconseguir el major benefici possible.
Els crítics de la idea de la RSC també fan referència a la responsabilitat jurídica que les empreses tenen segons la legislació vigent. Segons ells, aquesta responsabilitat jurídica “allibera” les empreses de les seves obligacions morals, ja que les empreses no són subjectes morals – no tenen consciència. En aquest punt, els defensors de la RSC argumenten que les empreses no poden eludir completament la responsabilitat moral de les seves actuacions. En utilitzar recursos naturals existents i emprendre activitats econòmiques concretes les empreses contribueixen a la contaminació del medi ambient i a l’esgotament de recursos naturals. Per això, les empreses haurien de contribuir a la protecció del medi ambient. Segons els defensors de la RSC, afirmar que la implicació de les empreses en activitats en benefici de la societat comporta dotar-les d’un poder massa extens suposa analitzar la qüestió d’una forma molt limitada, ja que les activitats socials de les empreses constitueixen només una part de les matèries incloses en el sistema de responsabilitat social. Les altres matèries incloses són, entre d’altres: treballadors, accionistes, clients, proveïdors, inversors i l’administració pública. En tenir un poder extens i la possibilitat d’influir en les decisions preses a nivell local, estatal o internacional, els directius de les empreses poden demostrar que segueixen un codi ètic en les seves actuacions, que es preocupen pels seus treballadors i que tenen en compte la satisfacció d’un ample grup de destinataris. Per tant, prenen decisions raonables, amb independència de si la decisió és senzilla i òbvia o si hi ha conflicte d’interessos.
Un altre argument a favor de la RSC és que la implicació de les empreses en activitats en benefici de la societat contribueix a la millora de la imatge de l’empresa. No obstant això, aquest procés és gradual, ja que les empreses han d’emprendre nombrosos esforços per tal d’ésser acceptades i positivament valorades per la comunitat local, els clients, els proveïdors o altres parts interessades. Aquesta millora pot comportar un major nombre de clients, treballadors més qualificats o altres avantatges per a les empreses.
Finalment, hem de referir-nos a l’objectiu de les empreses de maximitzar els seus beneficis. En aquest punt, trobem divergències en la percepció de la responsabilitat social corporativa pels seus detractors i els seus defensors. Aquests últims no exclouen l’objectiu d’aconseguir beneficis, sinó que no el consideren l’únic objectiu de les activitats econòmiques de les empreses. D’altra banda, els seus detractors consideren els beneficis el principal objectiu estratègic de les empreses. Per tal de donar suport als arguments dels defensors, hem de recordar les paraules de l’economista Charles Handy: “Les empreses necessiten beneficis, com els éssers humans necessiten l’oxigen, però la vida no consisteix tan sols en respirar”.
Renata Marciniak, Doctora en Ciències Econòmiques i en Educació, professora col·laboradora dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.