La crisi continua provocant estralls en la nostra societat. En el primer semestre d’aquest any, 6 de cada 10 empreses han patit dèficits de liquiditat i rendibilitat. Les vendes cauen en picat, però les despeses es mantenen força inflexibles a la baixa i apareixen les pèrdues. Amb les últimes dades del Banc d’Espanya, el 58% de les empreses han presentat pèrdues d’explotació. L’evolució ha estat, fins i tot, pitjor en sectors com el comerç, la indústria i l’hostaleria, amb percentatges propers al 65%. Els sectors que millor resisteixen són els de telecomunicacions, informàtica i energia. Com a conseqüència d’això, el percentatge d’empreses que ha destruït ocupació en el primer semestre s’ha incrementat un 48,5%. Són dades esfereïdores que indiquen que una de cada dues empreses ha destruït llocs de treball. A aquesta situació interna de les empreses tan feble i dolenta, s’hi sumen atacs externs provinents d’una ideologia contrària al lliure mercat i a la lliure iniciativa empresarial. Les presumpcions són que no es pot confiar en la llibertat individual i econòmica per trobar solucions a aquests problemes i que s’han d’aplicar mètodes polítics d’arrel col·lectivista, augmentant l’activisme intrusiu del govern. Demonitzant el lucre i l’obtenció del benefici, s’exigeix a l’empresa una responsabilitat social corporativa creixent en la resolució de tot tipus de problemes mediambientals i socials, entre molts altres. La idea subjacent passa per obligar l’empresa a dedicar els seus recursos no a l’assoliment dels legítims objectius dels propietaris ni tampoc dels treballadors cooperativistes, sinó a la satisfacció dels objectius d’altres grups d’interès aliens a l’empresa com proveïdors, comunitat local, sector públic, grups ecologistes…
L’elitista Fòrum de Davos, que es reuneix cada any en aquesta localitat suïssa, acaba de publicar un informe (Measuring stakeholder capitalism), on estableix els indicadors i la mètrica d’un sistema en el què els objectius dels accionistes de l’empresa són substituïts pels d’altres col·lectius. L’essència d’aquest nou tipus de capitalisme consisteix a obligar totes i cadascuna de les empreses a complir un conjunt de propòsits que no són compartits pels propietaris, sinó que els són imposats per una autoritat externa. En el límit, les empreses es convertirien en entitats productives responsables de complir els objectius i els criteris articulats en un pla elaborat per organismes externs als quals han de subordinar-se i obeir servilment. L’economista austríac Ludwig von Mises, que aquesta setmana hauria complert 139 anys, ho descriu a la seva obra Govern Omnipotent (1944), fent referència al règim nazista alemany. El model feixista del Tercer Reich mantenia nominalment la propietat privada dels mitjans de producció, però el govern ordenava als administradors empresarials què i com produir, a qui comprar i a quins preus i a qui vendre i a quins preus. El govern també fixava els salaris i deia als treballadors on havien de treballar. En aquesta situació, el lliure mercat és una farsa. Tots els preus, salaris i tipus d’interès són fixats per l’autoritat central. En el límit, significa no només la pèrdua de la racionalitat econòmica i l’eliminació del mercat competitiu, sinó també la pèrdua de la llibertat individual i econòmica.
Les empreses, per definició, s’adapten a l’entorn en el qual operen. Enquestes realitzades per la RepTrack Company mostren que la percepció que els consumidors espanyols tenen de les grans corporacions ha millorat notablement amb la implicació i col·laboració directa demostrada per aquestes en l’emergència sanitària de la covid. Aquesta tendència positiva en les percepcions socials de l’empresa es reprodueix en altres països europeus. Conjuntament amb aquestes expectatives, apareixen també grans oportunitats. La urgència amb la què moltes empreses s’han adaptat al teletreball demostra una destacada capacitat de canvi i adaptació a les noves circumstàncies. ¿Per què tornar a la vella normalitat presencial, incrementant el risc de contagi i provocant tensions mediambientals? Les reunions de treball virtuals han demostrat la seva eficàcia, racionalitzant la gestió, reduint temps de treball improductius, i tot amb una absoluta seguretat sanitària i eliminant desplaçaments amb vehicles contaminants.
A l’empresa, més que exigir-li objectius imposats per grups aliens que no li són propis, cal demanar-li l’estricta aplicació de l’ètica en totes les seves activitats: en la gestió, el servei que ofereix, la qualitat del producte, i l’honradesa en totes les seves relacions internes i externes. Més que posar l’èmfasi en la responsabilitat social corporativa, s’ha de prioritzar el comportament socialment responsable de l’empresa, l’honradesa corporativa, el respecte a les lleis i al medi ambient, el compliment de les obligacions fiscals i els compromisos amb els seus clients, proveïdors i treballadors, així com la transparència informativa i comptable. I exactament els mateixos criteris s’haurien d’aplicar a tots els agents econòmics i socials, incloent naturalment les autoritats governamentals i òrgans de poder.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.