En l’època de les noves tecnologies i les xarxes socials, es tendeix a llegir poc. Massa vegades les pantalles substitueixen els llibres, i la badoqueria gregària per l’última novetat tecnològica pren el relleu al diàleg raonat dels problemes reals. Sembla estrany, però conceptes econòmics bàsics com què és el capital o una empresa, la productivitat o una Lletra del Tresor són desconeguts per bona part de la població. Un àmbit que condiciona la nostra vida i ens afecta en tots els sentits, ja sigui com a consumidors, treballadors o estudiants, autònoms o inversors, contribuents o votants, no es coneix suficientment. Segons un estudi realitzat a la Gran Bretanya, un país culte i d’innegable tradició democràtica, 9 de cada 10 persones coneixen el significat del deute públic. A Espanya les proporcions s’inverteixen. La majoria dels espanyols desconeixen què és el dèficit públic o el deute públic, què és una obligació de l’Estat i quins són els efectes del descontrol pressupostari. Com si no anés amb ells la probable explosió futura de la bombolla del deute. Seguint amb el mateix estudi, només 1 de cada 10 britànics coneix què és la banca amb reserva fraccionària. La proporció, al nostre territori, és encara més baixa. Pràcticament ningú coneix que només una mínima fracció dels nostres diners disponibles a la vista en un dipòsit bancari ho està realment.
També hi ha moltes diferències en el tema dels valors. Als Estats Units, per exemple, i per tradició històrica, es valora positivament l’esperit empresarial. S’aplaudeix la persona que ha constituït la seva pròpia empresa (encara que fracassi) i la majoria de nord-americans es mostren disposats a crear (o treballar en) una empresa per tal d’aconseguir els seus somnis. 9 de cada 10 estudiants de Business Administration als EUA volen ser empresaris. A Espanya, el percentatge és molt inferior. La mateixa societat tendeix a mirar malament i amb recel la funció empresarial. Els fracassos en els negocis, més que despertar valoracions positives i compassives, provoquen burles i estigmatitzacions socials. I els èxits empresarials, més que despertar admiració, provoquen l’enveja i el ressentiment més destructius (pensin, per exemple, com un ninot amb la cara d’Amancio Ortega va aparèixer penjat dels arbres del Passeig de Pere III l’última Diada de Sant Jordi). Per aquest camí, la societat no té futur. I cal treballar per canviar-ho. La combinació de la llibertat individual i d’empresa, la cooperació i el treball en equip, la creativitat i la innovació, els valors de servei al consumidor i de progrés social, són garanties per construir un demà més pròsper, alhora més eficient i just. El descobriment de les lleis socials bàsiques i de l’acció humana permet entendre el funcionament del mercat i de com, depenent de les institucions, la recerca de l’interès propi pot promoure el bé social. Alguns països creixen i es desenvolupen, abandonant la pobresa i la privació, condicions naturals de la humanitat durant segles, per abraçar la prosperitat i el progrés. El centre de tot no és la tecnologia ni les forces de la natura. Tampoc és la combinació específica de polítiques econòmiques aplicades pel govern o els excessos intervencionistes propis de l’enginyeria social. És l’ésser humà, entès com actor creatiu dotat d’una innata capacitat empresarial i que alhora és el protagonista indiscutible de tots els processos socials i de mercat.
Un altre parany en què es cau sovint en economia és la formulació inadequada de les preguntes. Per il·lustrar aquest punt recordem el cas de tres amigues que, durant les vacances, han pagat un total de 30 euros per l’habitació de l’hotel. En realitat, però, el preu havia de ser de 25 euros, en gaudir d’una promoció de temporada. La recepcionista decideix retornar només 3 euros a les clientes, que n’acaben pagant 27, apropiant-se de la diferència. Si comparem els 30 euros pagats a l’entrada amb els 29 euros que surten al final (27 pagats + 2 embutxacats) i preguntem on és l’euro que falta, estarem formulant una pregunta inadequada que no té resposta. Buscar l’euro que falta és un treball impossible. Malauradament, però, massa vegades es formulen en economia preguntes absurdes que ens condueixen a camins intransitables. El resultat no és solament la pèrdua de temps, sinó la generació de respostes falses a problemes inexistents. La pregunta pertinent, en el problema plantejat, és qui s’embutxaca el sobrecost de 5 euros de l’habitació. I la resposta és que 3 euros retornen a les turistes i 2 euros se’ls queda la treballadora de l’hotel. O, també, què paguen les turistes i qui ho cobra. Les turistes acaben pagant 27 euros, dels quals 25 euros corresponen al preu de l’habitació i 2 euros se’ls embutxaca el recepcionista deslleial. L’economia ha de servir no només per trobar les respostes adequades, sinó també per plantejar les preguntes correctes. I aquí, coincidint amb la revolució keynesiana que s’imposa generalitzadament a partir de la segona meitat del segle XX, trobaríem molts errors a corregir. Com la construcció de models matemàtics, d’inexactitud palmària, radicalment allunyats de la realitat. Com la priorització de la redistribució de la renda i les polítiques de demanda abans que la producció i les polítiques d’oferta. Com la recerca il·lusòria de la quantitat òptima d’oferta monetària en un patró de moneda fiduciària que es crea a l’arbitri del Banc Central. Com la fatal arrogància de l’enginyeria social, pretenent dissenyar una societat de dalt a baix. Com el menyspreu per la funció empresarial en un entorn de competència. O com tantes altres preguntes mal formulades que ens allunyen dels veritables problemes econòmics i socials.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.