Un dels principals reptes de l’empresa familiar és el del relleu de la generació precedent per la continuadora. El relleu no és un moment, sinó un procés que pot durar fins a deu anys. El relleu és inevitable. La CoViD-19 ha posat el focus de moltes famílies empresàries en les urgències del dia a dia, especialment en la tresoreria, ja que si s’acaba la caixa, s’acaba l’esperança. Això pot fer que el tema del relleu s’ajorni a “calendes gregues” creant continuadors amb la síndrome del príncep Carles d’Anglaterra, a qui sembla que se li estigui passant l’arròs esperant el relleu.
El relleu a l’empresa familiar és 3×4 perquè hi ha tres relleus i hi intervenen quatre actors. Hi ha tres relleus: a la direcció, al govern i a la propietat, i no han de coincidir necessàriament ni en la mateixa persona ni en el mateix moment. En el procés de relleu hi intervenen el predecessor, l’empresa, la família i els continuadors.
Direcció, govern i propietat es confonen moltes vegades. La confusió es produeix pel fet que les tres acostumen a coincidir en la figura del fundador. Però a mesura que augmenta el nombre d’integrants de la família empresària, convé diferenciar. La direcció gestiona el dia a dia, el govern decideix l’estratègia i escull a la direcció que l’executarà i la propietat decideix qui governa l’empresa. Els accionistes d’una companyia aèria no tenen dret, pel fet de ser-ho, a pilotar els avions ni a dirigir el tràfic aeri. La propietat decideix, per exemple, si ven o tanca el negoci; el govern, si internacionalitza o aplica un ERO; i la direcció, qui és el cap d’internacional o les persones afectades per l’ERO.
En el relleu a la direcció cal tenir present que l’empresa precisa d’una línia de comandament clara. Les bicefàlies poden facilitar no haver de prendre una decisió, però és difícil que funcionin, a la pràctica. Convé que hi hagi almenys un “primus inter pares”, acceptat pels continuadors, perquè només es pot liderar amb autoritat reconeguda. La creació de regnes de taifes en què cada un se centra en la seva àrea sense ficar el nas a la dels altres pot generar comoditat al dia a dia, però pot portar a una manca de visió estratègica global. Al govern convé crear òrgans no endogàmics, en els quals hi hagi aire fresc i funcionin de forma professional. A la propietat és recomanable evitar les possibles situacions de bloqueig i, en el seu cas, preveure els mecanismes de solució àgil i eficaç, recordant potser allò de que “el millor és enemic d’allò que és bo”.
El predecessor és l’element central del procés de relleu en vida. La seva voluntat sincera de realitzar el relleu és imprescindible. Poden haver-hi “monarques” que moriran amb les botes posades o “generals” que se’n van per tornar com a salvadors. El predecessor ha de ser altruista, perquè ha de ser capaç de fer un pas al costat passant la posta als continuadors. Ha de ser valent, perquè potser ha de prendre decisions difícils, com posar al capdavant del negoci a una persona diferent de la inicialment esperada. És importat que tingui resolta la resposta a dues qüestions bàsiques: què faré? I de què viure? després de fer el relleu.
El relleu es produeix a l’empresa i cal adequar-la als diferents estils de predecessor i continuador. S’han d’adequar els sistemes d’informació i de control. S’ha de revisar l’estructura directiva i els processos de decisió. Potser el predecessor era molt creatiu o un bon comercial i les fortaleses del continuador són unes altres. Els clons només existeixen a les novel·les.
La família també és un element important en el procés de relleu. Quina serà la postura de les diferents parelles? Facilitaran el procés o posaran pals a les rodes? Posaran oli o llenya al foc? Quina és la postura real de la resta d’integrants de la família?
Finalment, i no menys importants, els continuadors. Perquè desitgen ser-ho? Perquè s’ho mereixen? Estan capacitats? Seran passius o implicats? Què aportaran? Què esperen rebre de l’empresa?
Sabent que el relleu a l’empresa familiar és un procés 3×4 és important que la CoViD-19 no ajorni la seva planificació i execució. No es pot deixar a l’incert en el quan del mortis-causa. Hem de planificar els tres relleus tenint en compte els quatre actors. La planificació ha de fer-se amb temps, establint objectius amb fites i calendari. I cal tenir plans de contingència perquè Murphy existeix (si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament). La planificació no garanteix l’èxit, però augmenta la seva probabilitat.
Jordi Tarragona Coromina, Professor Col·laborador dels Estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.