En les circumstàncies actuals, tot apunta a una propera reforma fiscal i un increment dels impostos. Que no es pot sostenir un Estat del benestar de primera categoria amb impostos de tercera, o que Espanya recapta menys que la mitjana de països de la Unió Europea són arguments repetits ad nauseam per tots els polítics amb representació parlamentària. El president del govern, Pedro Sánchez, veu inevitable l’ajust fiscal, sense donar massa detalls de per on anirà l’augment de la recaptació impositiva. A Catalunya, cal recordar-lo, celebrem el Dia de l’Alliberament Fiscal el 6 de juliol. La població ocupada dedica 190 dies de l’any a treballar íntegrament per l’administració pública i sostenir les estructures de l’Estat. Els 175 dies restants els dedica a cobrir les seves necessitats particulars en funció de les valoracions pròpies. 102 dies de treball anual corresponen al pagament de les cotitzacions socials totals, 44 dies a l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), 27 dies a l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), 11 a impostos especials (tabac, alcohol, hidrocarburs i electricitat), i 6 a altres gravàmens com l’Impost sobre Béns Immobles (IBI), Patrimoni, Transmissions Patrimonials, Actes Jurídics Documentats, impostos sobre begudes ensucrades envasades, emissions de vehicles de tracció mecànica, etc. etc. Un salari brut total de 31.500 euros anuals, inclosa la contribució de l’empresari a la Seguretat Social, es converteixen en 16.000 euros nets. En termes mensuals, 2.250 euros bruts es converteixen en només 1.143 euros nets. I un treballador o treballadora només disposa del 50% del sou brut per al consum o estalvi personal. Si considerem un ciutadà que comença a treballar als 25 anys i que es jubila als 65, haurà dedicat 20 anys de sou a pagar impostos des que entra al mercat de treball fins que mor. Per tant, fins als 45 anys d’edat no s’alliberaria del pagament d’impostos. Cal tenir present la situació de partida, perquè ens dóna la impressió que moltes persones, quan es parla del pagament d’impostos, pensen en els impostos que pagarà el veí i mai en els propis. De manera semblant, massa individus, quan es parla de l’increment de la despesa i ajuts públics, pensa en els beneficis propis que gaudirà en primera persona i mai en els del veí. Com deia l’economista francès Frederic Bastiat, l’Estat és la gran ficció pel qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. Quan es tracta d’impostos, es tendeix a pensar que ja els pagarà el veí. I en matèria de subsidis, es pensa just el contrari. La realitat, però, no és tan senzilla. Al final, la població es divideix en dues classes socials diferents. En primer lloc, hi ha els pagadors nets d’impostos, que contribueixen al sistema amb el pagament de gravàmens. I els altres són beneficiaris, que reben una quantia superior a la que paguen.
En termes d’eficiència, els impostos sobre el consum són els que menys distorsió provoquen sobre l’activitat econòmica, mentre que els impostos més distorsionants són els que recauen sobre les cotitzacions socials i les rendes del capital. Per això és previsible un augment de l’IVA, tant pel que fa al tipus impositiu general, del 21%, com pel que fa a treure activitats gravades al tipus reduït del 10% i passar-les al normal. El marge per incrementar la recaptació, mitjançant l’IVA, és força important. Ara hi ha nombroses exempcions i bonificacions que redueixen la càrrega tributària del contribuent. Aquests beneficis converteixen el sistema fiscal en un formatge gruyère ple de forats. Sembla que el formatge és molt gran, però realment està foradat per dins. L’eliminació de beneficis fiscals i l’increment del tipus impositiu efectiu de l’IVA presenten un important efecte potencial en la recaptació d’impostos. Alguns estudis parlen d’increments situats entre els 40.000 i 50.000 milions d’euros. En termes d’IRPF, els beneficis fiscals -reduccions, deduccions i exempcions- s’estimen en 15.000 milions, i en matèria d’Impostos de Societats 4.000 milions. També s’hauria de considerar recuperar un IVA del 33% sobre articles de luxe, com ja va existir fins l’any 1986. Els tràmits administratius amb un tipus general d’IVA i un específic pel luxe es simplificarien bastant. Actualment, el temps que perd l’empresa espanyola en tasques relacionades amb la gestió d’impostos és de 155 hores, mentre que a Estònia, amb un sistema fiscal molt interessant, no suposa ni una tercera part.
També la desigualtat de renda és menor als països europeus on els impostos indirectes (IVA) són més alts i les cotitzacions socials més baixes. La tributació per IVA és la que menys distorsiona l’activitat econòmica, i té més potencial per obtenir recursos públics que després, mitjançant les prestacions, podran combatre la desigualtat. És un error voler redistribuir la renda mitjançant impostos. La correcció de les desigualtats s’ha de fer mitjançant el disseny del conjunt de transferències públiques. És aquí on els polítics tenen un major camp per recórrer perquè les capes més vulnerables de la societat siguin les més beneficiades per l’Estat del benestar. Mentre Suècia redueix la pobresa en un 59%, Dinamarca en un 57% i Irlanda en el 53%, Itàlia i Espanya tenen un índex de reducció de la pobresa inferior al 20%. Irlanda només recapta el 22,8% del PIB en impostos, molt menys que Espanya (39,1% del PIB), però redistribueix més renda que Espanya i redueix més la desigualtat. Exactament, Irlanda redueix la desigualtat en 27 punts Gini (de 58 a 31), mentre que Espanya només ho fa en 18 punts Gini (de 53 a 35). Irlanda ens torna a recordar, per tant, que un sistema impositiu menys extractiu i distorsionant que el d’Espanya permet reduir més la pobresa i les desigualtats. No és incompatible, per tant, recaptar poc, gastar menys però gastar bé, i redistribuir més.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.