La reconstrucció d’Europa, devastada per dues guerres mundials en el paroxisme estatista del segle XX, ja es preveia difícil. En paraules de Jean Monnet, “Europa es farà a cop de crisis”. I certament que de crisis, gravades en el codi genètic europeu, no en falten.
Ara, però, tenim una crisi polièdrica amb múltiples cares (econòmica, social, política, moral…) que es retroalimenten en un entorn de depressió i que pot acabar amb l’esfondrament i el fracàs del projecte europeu: els dubtes sobre l’euro, l’arribada massiva de refugiats, l’estancament econòmic, la no representativitat de les institucions, la desafecció ciutadana, el Grexit, el Brexit, el terrorisme, el dèficit democràtic, el creixement dels partits populistes radicals, les amenaces geopolítiques exteriors…
Un abisme separa els ciutadans i el teixit empresarial de les institucions polítiques comunitàries i els acords de les elits governamentals.
Pensem, per exemple, en la recent visita de Barack Obama, que s’ha trobat a Hannover amb Angela Merkel, David Cameron, François Hollande i Matteo Renzi. L’objectiu de la darrera visita a Europa del president nord-americà era impulsar l’acord final del TTIP, un obscur tractat comercial entre els EUA i la UE que, darrere la noble façana del lliure comerç, amaga els interessos sòrdids dels governs i de grans multinacionals. Sota el paraigua protector del comerç, els interessos inconfessables dels lobbies que parasiten l’Estat no dubtaran a rebaixar els estàndards socials i mediambientals.
El TTIP, si no s’evita, significarà l’entrada a Europa d’aliments contaminats per transgènics, l’ús de pesticides i additius no autoritzats i considerats il·legals actualment, l’extensió del rentat dels pollastres amb clor o la comercialització de la carn hormonada.
En canvi, un altre exemple completament diferent el tenim a Alimentaria 2016, la fira agroalimentària que s’ha celebrat a Barcelona aquesta setmana i que és un dels certàmens alimentaris més importants d’Europa. Catalunya ha assolit, no sense esforç, un avantatge competitiu en la producció d’aliments en incorporar valor afegit en la transformació industrial. En un exemple de superació i èxit, en un territori amb extenses zones àrides, el sector agroalimentari és la primera indústria catalana, constitueix el segon clúster en importància d’aquest sector a Europa (el primer es localitza a Andalusia), representa el 24% de la indústria espanyola i exporta el 25% de la producció.
A més, és un sector innovador que incorpora les tecnologies més modernes com la biotecnologia o la robòtica. Com que no h ha creixement demogràfic i, per tant, de boques per alimentar, les empreses han prosperat en base a les vendes a l’exterior i la innovació. Mentre que la simple variació de productes està condemnada al fracàs (només 2 de cada 10 productes perduren), els nous productes triomfen (ràtio de supervivència del 73%).
Les innovacions permeten millorar la qualitat i cobrir nous segments de la demanda, en un mercat on l’agricultura és l’origen i la base de tota la creació de valor. El sector agroalimentari produeix de manera més eficient, sostenible i ecològica, satisfent demandes cada vegada més diversificades. Quan els consumidors demanen productes més sans i lliures de tòxics, el lliure mercat respon subministrant productes com vermut ecològic natural, snack verd a base de pèsols al forn, batut de xocolata amb un toc de cafè, frankfurts sense una engruna de carn, brioxeria a base d’algues, galetes orgàniques sense additius artificials, xiclets energètics amb cafeïna, embotits sense carn elaborats amb clara d’ou com a base de proteïna o un tomàquet nascut de l’encreuament de dues varietats ja existents.
La lògica existent darrera la negociació política del TTIP i la innovació empresarial agroalimentària són completament oposades. Dues maneres excloents de procedir i amb resultats finals molt diferents. El primer ens sotmet a les exigències de les elits extractives, mentre que el segon busca satisfer les necessitats dels consumidors. Ens toca decidir quina Europa volem, si l’Europa de les imposicions coactives o l’Europa de l’intercanvi lliure i voluntari, si l’Europa dels polítics o l’Europa dels mercaders i la ciutadania, si l’Europa dels privilegis o l’Europa de la lliure competència, si l’Europa del TTIP o l’Europa de la fira Alimentaria, si l’Europa dels transgènics o l’Europa dels aliments ecològics, si l’Europa dels additius contaminants o l’Europa de la innovació alimentària.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.