Si ens deixem estar d’un argument identitari, que per molts ens seria suficient, per demanar la independència de Catalunya, exposaré possibles factors econòmics que comportarien aquest procés.
Cal tenir en compte una sèrie de premisses d’un possible procés d’independència: Catalunya, continuaria formant part de la Comunitat Europea (aspecte que dono per fet), i no poso en dubte que tot aquest procés seria democràtic i pacífic.
Amb la independència de Catalunya tindríem un país més “petit”, òbviament, més petit que l’estat espanyol. En els últims 75 anys s’han creat més de 120 nous estats independents, molts d’ells més petits que Catalunya, cal dir que aquests tenen menys poder, han anat perdent sobirania política i cedint aquesta a organitzacions supranacionals. En l’actualitat cinc dels vuit països més competitius del món tenen una població d’entre cinc i deu milions d’habitants, aquests països són: Dinamarca, Finlàndia, Suècia, Suïssa i Singapur (segons World Economic Forum), Catalunya a nivell de població estaria en xifres molt similars, o sigui, el fet de ser un estat “petit” no vol dir que no pugui ser competitiu “al pot petit hi ha la bona confitura”. En l’actual món globalitzat s’ha demostrat que les empreses de països petits 
tenen un millor accés als mercats de món, això sí, tenen un mercat interior més reduït, però que es compensarà amb aquesta major internacionalització.
Catalunya sempre ha estat un territori amb empreses altament internacionalitzes, en valors absoluts, és la comunitat autònoma més exportadora de l’estat espanyol: l’any 2011, 55.185 milions d’euros (segons dades de l’Idescat); tot i així , encara hi ha un gran alt grau de dependència del mercat espanyol. No hi ha cap dubte que la possible independència de Catalunya, perjudicarà les relacions comercials, caldrà que les vendes a la resta del món puguin compensar la possible davallada de les vendes amb l’estat espanyol. Les exportacions catalanes suposen un 40% incloent el mercat espanyol i la resta del món, i el 60% correspondria al propi mercat català. En els últims 25 anys, les exportacions corresponents al mercat espanyol s’han reduït en vint punts i aquesta diferència s’ha traslladat a les exportacions a la resta del món. La globalització dels mercats ha portat una diversificació dels mercats exteriors, tot això ajudat per la forta crisi econòmica del mercat espanyol, que ha comportat un estancament de les vendes en aquest mercat. Les exportacions (excloent els intercanvis de serveis) a la resta del món estarien al voltant del 53% i el 47% a l’estat espanyol (segons C-Intereg i Datacomex). Podem veure que les exportacions són clau per a l’economia catalana, tot i l’increment de la diversificació internacional i la reducció del pes relatiu del mercat espanyol, no es pot menysprear l’alt grau de dependència d’aquest. Espanya continua sent el principal client de Catalunya.
Actualment, hi ha un superàvit comercial, Catalunya ven més del que li compra a Espanya, en sentit contrari, trobem una de les altres magnituds de relació entre les economies, el dèficit fiscal. Aquest implica una transferència neta de l’economia catalana cap a la resta de l’estat. Aquest dèficit ha estat estimat en un 8% del PIB (mitjana del període 1986-2009), Catalunya paga més del que rep. Aquest dèficit afecta el nivell de renda dels ciutadans, però afecta especialment a les actuacions del sector públic (inversió i manteniment d’infraestructures, sistema escolar i universitari, programes de recerca i innovació…), que són factors fonamentals de competitivitat. Les empreses catalanes saben que l’èxit dels seus productes i serveis es basen en la seva capacitat competitiva, la situació actual condiciona negativament aquesta competitivitat, es caracteritza per una ineficiència de les inversions, com per exemple l’inexistent corredor del Mediterrani, les connexions al port de Barcelona…, i per una gestió centralista i amb criteris d’escassa racionalitat econòmica. La possible independència de Catalunya comportaria una gestió del govern català de la política d’infraestructures amb més recursos i amb criteris adequats a les necessitats del teixit productiu, això hauria de tenir efectes directes sobre la competitivitat de les empreses catalanes i el conseqüent creixement de l’economia.
En les relacions comercials, cal tenir en compte l’efecte frontera (McCallun, 1995), fenomen pel qual el comerç d’un territori amb altres territoris d’un estat és més intens que el comerç del mateix territori amb altres territoris que pertanyen a altres estats. Aquest seria un dels factors més preocupants (i desconeguts) en relació a la possible independència de Catalunya. Els consumidors espanyols tendirien a discriminar els productes catalans per raons polítiques? També ens podríem fer aquesta mateixa pregunta en sentit invers. Determinar quin seria l’abast real d’un boicot comercial és un exercici altament especulatiu (caldria dedicar més d’un article a estimar aquest possible abast).
La independència ha de ser una oportunitat en el terreny econòmic, en el disseny del nou estat caldria tenir en compte les següents premisses: nou model d’administració pública (principis d’austeritat, eficiència i servei de qualitat al ciutadà); introduir criteris de gestió empresarial; procediments administratius i judicials senzills, ràpids i eficients; marc laboral flexible (contracte únic); marc fiscal que prioritzi la lluita contra el frau; català, castellà i anglès com a llengües oficials; estat del benestar de qualitat i sostenible…
La independència de Catalunya ens pot fer més rics, però no necessàriament més productius, això requerirà un bon ús de les possibilitats que ofereix construir un nou estat.
Jordi Conca Matias. Director i professor dels Estudis d’Empresa de la FUB.