Mark Zuckerberg és l’empresari de moda. Acaba de ser a Barcelona pel Mobile World Congress i les seves paraules i moviments han estat seguits per tot el món interessat en les noves tecnologies. Zuckerberg és el fundador i principal accionista de Facebook. Té 1.500 milions d’usuaris al mes. Té tres grans filials: Whatsapp, amb 1.000 milions d’usuaris; Instagram, amb 400 milions i Messenger, amb 800 milions. Facebook va facturar l’any passat 18.000 milions de dòlars I va obtenir uns beneficis nets de 3.688 milions. El seu valor de mercat és de 300.000 milions, essent la sisena empresa mundial més valorada, llista que lidera Apple. Té 12.600 empleats.
Aquests són els números d’una companyia que es va fundar l’any 2004 i que el 2012 va sortir a borsa. Som davant de l’èxit financer més important fins ara del segle XXI, ja que Google va ser fundada a final del segle passat. Però això no és el més rellevant del que ha passat a Facebook aquests últims mesos. Mark Zuckerberg va sorprendre el món quan va anunciar que donaria el 99% del seu patrimoni, d’aproximadament 45.000 milions de dòlars, a la filantropia. Ell va resumir-ho així: “educació, ciència, salut, accés a Internet a tot el món i inclusió social.” Va dir que tot això ho aniria desenvolupant properament. No li van faltar critiques, com les dels que consideren que traspassar el valor dels seus actius per aquest propòsit era la manera d’evitar pagar impostos. També van començar les comparacions amb el que va decidir fer fa anys Bill Gates, quan va fundar la seva pròpia fundació.
El debat continuarà fins que Zuckerberg no expliqui fil per randa com distribuirà el pressupost de LLC, com es batejarà l’instrument filantròpic. Indirectament, aquells que aplaudeixen el que està fent pensen que invertir a Facebook no només els pot garantir una previsible –amb risc, òbviament- revalorització de l’acció, sinó que serveix per fer, indirectament, inversió social.
Està de moda al nostre món parlar d’economia social. Qui ho menciona no sap exactament què vol dir això. Hi ha empreses més o menys socials que altres? El debat sobre les inversions ètiques ha arribat als principals fons d’inversió del món. Per exemple, hi ha qui considera que les empreses que produeixen alcohol –o vi, tabac o certs productes farmacèutics- no són ètiques. Són ètics tots els bancs? I les empreses que fan armes? Les preguntes no són senzilles de respondre. Què és o no és ètic és un món ple d’opinions i sensibilitats diferents?
Ara bé, admetem que, en la generalitat dels casos, un empresari busca el bé comú des del primer moment que treballa per la societat i crea riquesa. Per tant, l’empresa és social per naturalesa. La pregunta és: quan l’empresa ja ha tingut un llarg recorregut, reinverteix, guanya diners i, fins i tot, reparteix dividends entre els seus accionistes, pot fer quelcom més?
Als Estats Units, i aquí torno a casos com el de Zuckerberg, molts empresaris, des d’aquells més centrats en les seves localitats fins els grans, estan molt més habituats a tornar part del seu patrimoni a la societat. Posem un exemple: des de pavellons esportius, hospitals i escoles fins a museus i jardins. Estats Units està ple de donacions fetes per persones que han fet molts diners. Cert que en aquell país es dedueix el 100 per cent de les seves donacions i l’impost a les societats no és tant elevat com a Europa. La història a Catalunya també ens ha demostrat que va a ser a principis de segle XX, quan gairebé no hi havia impostos, quan la filantropia de l’empresariat català va ser la més elevada en tots els àmbits socials i culturals. És l’època dels grans mecenes de l’art modernista, que concorre amb els inicis de les escoles i hospitals amb esperit de servei públic fets des de la iniciativa privada.
A Europa, concretament a l’estat espanyol, el pes de la fiscalitat de les administracions no pot ser l’única excusa per justificar que la filantropia no estigui a l’ordre del dia. Bé és cert que, en algunes ocasions, hi ha casos exemplars que volen mantenir-se en l’anonimat. Això ja són diferències culturals difícils de canviar. Després existeixen casos de certa hipocresia: empreses que llueixen certs elements filantròpics, però que després paguen menys del que haurien de pagar als seus empleats.
Vivim en un món on, com a ciutadans lliures, podem escollir què comprar. Tenim un ampli ventall d’opcions. Per això, com a consumidors i/o inversors, hem de romandre molt atents a la informació que ens donin les empreses i quines són també les seves polítiques filantròpiques. Hem de mesurar la transparència i pensar, naturalment, si en algunes de les mesures de responsabilitat social que prenen, hi ha també màrqueting o ganes de netejar-se la cara. Les empreses han de ser socials en tots els aspectes i nosaltres, com a consumidors, també. Zuckerberg, que no cau bé a tothom, ha ensenyat un altre camí. Sap que Facebook per si sol no pot solucionar ni millorar les nostres vides. Per això, s’ha inventat noves fórmules.
Anna Martí Font, Professora col·laboradora dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)