Quant han de cobrar els polítics?

La recent publicació de la declaració de renda de Mariano Rajoy, arrel de l’escàndol del cas Bárcenas i del cobrament de sobresous no declarats, ha generat un debat sobre els sous que cobren els polítics. Quina ha de ser la remuneració del president del govern i de la resta de càrrecs polítics? És normal que declari uns ingressos bruts de 74.000 euros com a cap del govern, quan en cobrava 240.000 com a líder de l’oposició? Per què un alcalde com el de Barcelona, amb una remuneració de 110.000 euros anuals, ha de cobrar més que el president del govern? Duran i Lleida va declarar que el sou del president del govern és baix, perquè “una persona que amb les seves decisions dirigeix els destins de més de 47 milions de persones no pot cobrar tan poc”. Però aquest és precisament el problema: que el nostre destí estigui en mans dels polítics. En una societat veritablement democràtica, cada ciutadà hauria de ser lliure per fixar els seus propis objectius i construir autònomament el propi projecte de vida, de manera responsable i establint vincles voluntaris de cooperació social. Les diferències de sous són també molt accentuades en el cas d’expolítics exercint de financers al capdavant de les entitats que van fer fallida. Així, Rodrigo Rato va percebre 2,34 milions el 2011 per presidir Bankia, el que significa trenta vegades més del que guanya Mariano Rajoy, mentre que el president de CatalunyaBanc, Adolf Todó, ingressava 1,5 milions, i el director general d’Unnim, Jordi Mestre, 963.000 euros. El febrer del 2012 el ministre d’economia Luis de Guindos va limitar el sou dels dirigents d’entitats financeres rescatades amb ajudes públiques a 300.000 euros anuals, encara quatre vegades el que cobra el president del govern. Aquesta polèmica coincideix amb l’aprovació per part del govern central de la reforma de l’Administració local, on es preveu que més del 80% de regidors realitzin la seva activitat política sense cobrar. Així, per exemple, Madrid reduiria de 57 a 45 el nombre de regidors remunerats, mentre que Barcelona ho faria dels 41 actuals a 32. A més, limita i unifica el sou dels alcaldes, reduint també el número de càrrecs de confiança nomenats discrecionalment pels polítics.

Es sol argumentar que la funció política ha de ser remunerada, ja que d’altra manera les persones sense recursos o amb rendes baixes tindrien vetat de facto l’accés als càrrecs públics, fet que contradiu els principis de la democràcia. Malauradament, la remuneració de la funció política, que ocupa un espai cada vegada més extens a la nostra societat, també genera incentius perversos per viure permanentment de la política i fer d’ella el modus vivendi. El que hauria de ser un servei temporal a la societat, es converteix, com malauradament confirmen els continus casos de corrupció actuals, en un aprofitament màxim dels altres i en una apropiació permanent de les rendes del contribuent. Persones que no han tingut mai cap tipus d’experiència laboral entren a formar part de la maquinària dels partits polítics, amb l’esperança que la seva fidelitat sigui recompensada amb una posició alta dins les llistes electorals tancades, que els permeti l’accés al poder. L’origen professional del parlamentari espanyol es troba majoritàriament en la funció pública, a diferència del britànic, que prové de l’empresa privada. Quin dels dos tendirà a defensar més els seus interessos corporatius i els privilegis de classe, i no pas els interessos dels que els han votat? Quin perfil tendirà a promulgar les lleis que necessita una societat oberta i avançada? Qui promourà millor la competitivitat o la qualitat d’una educació i sanitat que assegurin el benestar del ciutadà? Amb quina autoritat pot un polític acostumat a no ser controlat ni auster, exigir controls i retallades a la ciutadania? Hi ha qui sosté que la política, per tal de captar les persones amb més talent de la societat, hauria d’oferir uns salaris que equivalguessin a la mitjana dels ingressos cobrats a l’última activitat professional realitzada, garantint també el retorn al lloc de treball quan finalitzés l’etapa de dedicació a la política. De nou, hi ha un abisme entre qui ha de sobreviure en un entorn empresarial competitiu, i qui ha viscut sempre allunyat de la competència i a l’empara del poder i dels privilegis. Pot oferir garanties un polític que no sap llegir un balanç i que mai ha hagut de lluitar cada dia pel lloc de treball? El govern de la cosa pública s’ha pervertit a l’expulsar membres valuosos de la societat civil que hi aportaven talent i aire fresc, monopolitzant els càrrecs (ministres, consellers, secretaris d’estat…) els membres dels partits polítics.

En oposició a aquesta professionalització de l’activitat política, Suïssa és un cas interessant. Els diputats federals helvètics són polítics aficionats o amateurs, que tenen la seva activitat professional principal al marge de la política. Assumeixen el càrrec públic de manera honorífica i desinteressada, sense cobrar cap sou. Aquests polítics de milícia només reben una compensació anual. Molts parlamentaris són advocats o empresaris que han aconseguit una certa notorietat en el seu àmbit professional i, només en segon terme, assumeixen un càrrec públic com a mandataris del poble. És freqüent veure els polítics suïssos pel carrer agafant el transport públic, sense escorta que els protegeixi, i en contacte directe amb la gent. No cal dir que en aquest sistema, transparent i obert, es viuen les necessitats dels ciutadans molt més de prop, l’activitat parlamentària s’enriqueix i els incentius corruptors disminueixen en gran mesura. Que ajuda al seu bon funcionament una població total relativament petita i cívica? D’acord. Suposa la mateixa població que té Catalunya, on la societat civil particularment activa n’és la principal esperança de regeneració. 

Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor dels Estudis d’Empresa de la FUB.