Malgrat el títol, aquest article no és per fer proclames polítiques sinó per analitzar temes econòmics. El que passa és que tot està relacionat.
Parlem de comerç exterior, la meva especialitat. El primer que hem de recalcar és que les exportacions són un bon indicador de com va un país, perquè mostren el grau de confiança que tenen a d’altres indrets en el producte de la feina que porta a terme la gent d’aquell país. D’altra banda les exportacions generen llocs de treball, creixement econòmic i, de retruc, més recaptació fiscal i per tant millors finances publiques. En aquest sentit les dades són positives. Catalunya va batre un nou rècord de vendes a l’exterior durant el febrer,i les va incrementar prop d’un 5% respecte del mateix mes de 2017. Actualment les exportacions catalanes suposen un 25,4% del total de l’Estat. La taxa d’atur a Catalunya també es va reduir fins al 12%, mentre que va augmentar a Espanya fins prop del 17%.
Ara bé, més que caure en l’autocomplaença per aquestes bones dades, el que és interessant és veure com en el futur podrien ser, fins i tot, millors. Necessitem incrementar encara més les exportacions, entre d’altres raons perquè les importacions també han augmentat (un 9%), eixamplant el dèficit comercial. Que augmentin les importacions no és necessàriament un mal senyal. Mostra dinamisme de la demanda i optimisme de consumidors i empreses. Però increments excessius del dèficit comercial poden portar problemes pressupostaris (simplificant-ho, podríem dir que surten més diners que n’entren). Per tant, de cara a augmentar les exportacions hem de preguntar-nos què les afavoreix i què tendeix a reduir-les.
Entre els principals factors impulsors de les exportacions tenim la productivitat de les empreses i, per resumir-ho, la capacitat de fer bona feina. Hi hauria força elements que poden reduir l’acceptació dels productes d’un país a l’estranger. Tot el que pugui fer pensar als clients potencials que no ets de fiar evidentment perjudica els tractes comercials que puguis fer-hi. Un element important i de candent actualitat que pot reduir aquesta confiança és el que s’anomena la imatge país. Si la imatge exterior d’un estat és que les seves institucions són poc fiables, la justícia poc o gens independent, els seus mitjans de comunicació poc rigorosos, això resulta en una menor imatge de fiabilitat, de professionalitat, de sofisticació.
Comparem la imatge que tenen els productes i serveis de països més democràtics, com per exemple Alemanya, els Estats Units o Japó. Són països amb una separació clara de poders. A l’altre cantó, per exemple, hi ha països com Turquia, els països africans en general, o la pròpia Xina ques és un gran exportador, però en la major part de casos comprem producte xinès, no per la seva sofisticació, disseny, fiabilitat o qualitat, sinó pel seu preu, gràcies al sacrifici de la major part de la població, que deixa els costos per terra. Per tant, o bé optes per intentar millorar la imatge del teu país, o bé l’opció que et queda per exportar és fer viure al gruix de la població en una situació de pobresa permanent que abarateixi costos i compensi la teva mala imatge.
És evident que les actuacions de l’Estat espanyol, en sentit ampli, han anat d’error en error quant a perjudicis a la imatge país i al què s’anomena la marca España. Què hauria pogut fer, per exemple, un estat responsable, amb preocupació per salvaguardar la democràcia i amb ella la imatge del país, les exportacions i els llocs de treball? Un estat així per exemple no s’hagués llençat a intentar reprimir per la força de participació ciutadana de l’1-O. No hauria intervingut la Generalitat. S’hauria assegut i negociar un acord prou satisfactori per a la majoria de catalans, i possible pel Gobierno. No hauria ofert a les empreses una deslocalització exprés de les seves seus fiscals, les hauria encoratjat a no perdre temps en aquests canvis administratius i a centrar-se en millorar els seus productes i serveis. Hauria invertit els més de 87 milions gastats en forces repressores en projectes que milloressin la productivitat (per exemple, el Corredor Mediterrani). Hauria evitat l’impàs de la manca de Govern a Catalunya, i l’encausament o acomiadament dels millors professionals (major Trapero…).
Un estat mínimament responsable i curós hauria fet tot això, sinó ja per raons ètiques i de decència personal, per una mínima consciència de les conseqüències dels seus actes. Actuacions així haurien generat un clima de més optimisme, de més productivitat. Haurien evitat quedar en ridícul davant de tot Europa i que per exemple, a Alemanya parlessin de “Spanish unsinn” o estupidesa espanyola, per qualificar l’intent del ministre Zoido de condecorar els policies que van detenir el President Puigdemont.
A Espanya veiem que quan la supèrbia i el càlcul electoral simplista i equivocat impedeixen escollir l’opció més raonable, passa el que ha estat passant. Els responsables polítics es tiren un tret al peu i perjudiquen l’objectiu que els podria afavorir. Millor imatge país, més creixement, llocs de treball, més recaptació…
Evidentment, un acord i una actuació raonable a Catalunya no hagués solucionat altres mancances intrínseques de l’Estat, com la falsificació del currículums d’alguns dels seus membres que també perjudiquen la Marca España, però si més no, haurien reduït el seu impacte al país.
Obcecadament, com un suïcida que ha perdut el control del seu cotxe i s’està precipitant muntanya avall, l’Estat espanyol s’allunya del primer bloc de països (democràtics, fiables, moderns, sofisticats) s’acosta al segon (dictatorials, endarrerits, primitius, menys fiables).
La pregunta que sens dubte molts es faran és la següent: sí, estem d’acord, el conductor del cotxe ha embogit. Ens porta a tots cada cop més avall i cada cop el camí està més ple de sotracs i sembla que no sàpiga ni cap a on va. A més ens obliga a anar amb ell, cobra un preu astronòmic per portar-nos (dèficit fiscal). Però què podem fer? Algú diu, marxar! Podem continuar treballant en aquest objectiu, però de moment la porta està tancada amb baldó i, al menys de moment no podem.
Tornant a les exportacions i a les empreses, hi ha quelcom que es pot fer i que, de fet, no és nou. La imatge internacional de la marca España està empitjorant a marxes forçades però, per ser sincers no ha esta mai per tirar coets, sobretot en alguns tipus de productes, com els productes tecnològics. Recordo una empresa que venia software que quan s’adreçava a clients internacionals sempre es presentava com una empresa “de Barcelona” (mai d’Espanya), tot i que no era de Barcelona ciutat, i d’això fa anys, abans de la present involució democràtica.
Evidentment, en el present context, associar-se a la marca Barcelona o Catalonia i dissociar-se de la marca España és positiu de cara a la imatge a l’exterior. Tant de bo algun dia l’Estat espanyol s’esforci a imitar els països més avançats i no els que té darrera en qualitat democràtica. Ho celebraríem tots.
Joan Freixanet Solervicens, professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.