Gilbert Mitchell era un cuiner que servia els soldats nord-americans de Fort Riley (Kansas), a l’oest mitjà dels EUA. Era el mes de març de 1918. Onze mesos abans, el país presidit per Woodrow Wilson, sense tenir cap motiu directe per participar a la Primera Guerra Mundial que estava devastant Europa en aquells moments, va decidir entrar en el conflicte enviant 380.000 soldats al camp de batalla. Sense símptomes previs, Mitchell va agafar una febre alta de manera sobtada. Es trobava molt cansat, el cor li bategava a 150 pulsacions per minut i la respiració era molt ràpida i superficial. Amb 18 hores la situació va empitjorar i cada vegada li costava més respirar. Moriria l’endemà. I de seguida la infecció es va transmetre a 100 soldats, que presentaven símptomes similars. Al cap d’una setmana, el nombre d’infectats superava els 500. Aquest és moment zero de l’anomenada grip espanyola. Pocs dies més tard, en el mes de maig, quan centenars de milers de soldats nord-americans creuaven l’Atlàntic per lluitar contra les potències centrals, la grip es va estendre per tot Europa segant la vida a 1 de cada 5 infectats. I la meitat de la població es va infectar. La majoria de víctimes mortals eren joves, entre 18 i 50 anys. Causat per un virus H1N1 d’origen aviar, ha estat la pandèmia registrada més mortífera de la humanitat junt amb la pesta negra del 1348. S’estima que entre 50 i 100 milions de persones varen morir en alguna de les tres onades successives en què va aparèixer. Avui, un altre virus de la família dels coronaviridae torna a flagel·lar la humanitat. El coneixement científic ha avançat molt amb el decurs d’un segle, però l’amenaça continua sent colossal.
Deixem avui al marge el comentari de l’enèsima reedició de les polítiques fiscals i monetàries ultraexpansives decretades per governs i bancs centrals, però amb una distinció. Davant l’aturada de la producció, la liquiditat s’ha d’assegurar. No podem deixar els jubilats sense pensió, ni els milers de treballadors afectats per un ERTO sense un ingrés, ni els més desfavorits sense un subsidi. I en un sistema financer jerarquitzat i liderat pel banc central, aquest finança els governs i els bancs comercials. I els governs i bancs comercials, que actuen com intermediaris, financen les empreses i famílies. L’ús i abús de les polítiques monetàries expansives, però, ha deixat el banc emissor exhaust i sense més munició.
Des de la depressió del 2008, el tipus d’interès ha tocat fons i els programes de quantitative easing han convertit la compra directa, per part del BCE, de deute públic i crèdits bancaris impagables en una monòtona habitualitat. Notem que el banc central té un potencial de compra il·limitat. Amb el monopoli de l’emissió del diner, ha rescatat països i bancs en fallida. Ha comprat deute pública i bons corporatius privats de grans empreses. El banc central ho pot comprar tot. El banc central ho pot finançar tot. El poder del banc central sembla no tenir límit. Ara no cal que els governs tornin a brandar l’esquer de la renda bàsica universal. Potser ha arribat el moment que el banc central faci arribar línies temporals de liquiditat directes a la població necessitada i les empreses aturades. Tècnicament és possible i, en un símil força utilitzat, seria equivalent a fer enlairar els helicòpters del BCE per tal de regar amb bitllets tot el territori. Com deien els clàssics llatins, salus rei publicae suprema lex est.
Però no ens equivoquem. Imprimir bitllets no ens assegura la tan necessària producció de mascaretes, guants, bates sanitàries o aparells de respiració assistida. Una cosa és prémer l’intro de l’ordinador del banc amb una xifra bilionària a la pantalla i una altra, ben diferent, és fabricar béns reals. Per assegurar el subministrament d’aquests recursos bàsics, que ja escassegen als centres sanitaris, i poder salvar vides humanes, calen màquines en funcionament i treballadors actius. I per reactivar el procés de l’economia real calen incentius adequats i remoure els obstacles que ho impedeixen.
En primer lloc, donada l’excepcionalitat del moment, hi hauria d’haver una moratòria i un ajornament generalitzat dels impostos. Els pagaments a la Seguretat Social també s’haurien de suspendre temporalment. De la mateixa manera que la Unió Europea dona barra lliure als Estats per endeutar-se sense límit a cost zero, els Estats haurien de suspendre temporalment la recaptació d’impostos i cotitzacions socials. Ja ho tornaran a fer quan la situació es normalitzi. Però ara necessitem que surtin aliments de cada hort i material sanitari de cada taller.
En segon lloc, caldria suspendre també totes les normes protectores de la propietat intel·lectual de productes sanitaris. Això inclou les patents de medicaments antivirals contra la COVID-19 i les llicències tècniques. De fet, la UE ja ha suspès el copyright mèdic i ha fet públics els estàndards de producció de material sanitari per tal de facilitar al màxim la seva fabricació i distribució. Urgeix que les fàbriques es reconverteixin en línies de producció de material mèdic.
I en tercer lloc, no s’han de posar obstacles al lliure comerç internacional. Depenem també d’altres països. Els tests de diagnòstic ràpid del coronavirus han estat fonamentals a Corea del Sud per minimitzar els danys de la pandèmia. Si Espanya no els té i tampoc els pot fabricar en un termini de temps curt, aleshores el govern els ha de comprar a l’exterior. I, si no és molt demanar, contractant empreses competents i fiables.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.
La solució no radica en aplicar normes, ni atendre a crides de dirigents i gestors obsolets de fa molt de temps.
Si analitzem les coses partint d’un punt de vista envellit i ineficaç (fora de temps i de la realitat que ens envolta) només podrem veure problemes, profundes crisis i més problemes.
Més que mai, hem de mirar al futur amb ulls impregnats de futur, no pas anclats nii arrelats en un passat nociu, tòxic, absurd i absolutament vulnerable.
La autèntica solució davant d’un nou paradigma com el que tenim al davant està en ser prou conscients, valents i hàbils per canviar d’arrel tot aquest sistema econòmic, polític i d’agents que l’envolten, i en implantar una nova forma de veure i de viure la vida.