Aquesta setmana s’ha constituït el nou govern català, presidit per Pere Aragonès i amb 14 conselleries paritàries. L’equilibri entre les forces independentistes d’ERC i JxCat és total, i el discurs del president d’exercir el dret d’autodeterminació a través d’un referèndum pactat amb el govern espanyol esvaeix el mantra de la desobediència i la unilateralitat, retornant el procés als seus inicis. Concretament a l’any 2012, quan Artur Mas, després de guanyar les eleccions, convocava la societat catalana a decidir el seu futur polític en un referèndum legal i acordat amb l’Estat. Ara com abans, el president de la Generalitat aposta per la negociació amb el govern espanyol i també, ara com abans, el termini per arribar a algun tipus d’acord a través del diàleg queda fixat en dos anys. Aquest és el temps que queda fins les properes eleccions locals i autonòmiques. El perfil del nou govern és jove i amb noves cares allunyades de l’independentisme més abrandat. Ja es veurà si en 5 anys es torna a un nou 2017 o no. Abans, però, caldrà lidiar amb un munt de problemes. Un de crònic és la baixa productivitat de l’economia catalana (i espanyola). La productivitat és el valor dels béns obtinguts en relació als costos dels recursos utilitzats. Suposa la variable més important per explicar la prosperitat i el benestar de les societats al llarg dels anys.
El PIB per càpita d’Espanya a finals del 2020 va caure a només 23.690 euros, un 20% inferior al de l’eurozona. El creixement s’explica per les aportacions del treball, el capital i l’anomenada productivitat total dels factors, que inclou variables com les millores tecnològiques, els canvis en l’organització del treball, les millores del capital humà i del marc institucional. I aquesta productivitat, entre 1995 i 2017, no sols no va millorar, sinó que va caure més del 10%. En canvi, a la UE va incrementar el +4,5%, a Alemanya el +8,5% i als EUA el +9,2%. Aquests resultats tan dolents impedeixen que Espanya atrapi la renda per habitant dels països europeus mitjans. Espanya té un problema crònic de baixa productivitat que dificulta el progrés i el benestar. El govern de Pedro Sánchez acaba de publicar amb la col·laboració d’un centenar de catedràtics un document de 676 pàgines titulat “España 2050. Fundamentos y propuestas para una estrategia nacional de largo plazo”. I el primer d’un total de nou capítols està dedicat a la productivitat, on s’intenta explicar els menors salaris, les jornades laborals més llargues i la baixa competitivitat de moltes empreses, amb l’agreujant que l’envelliment i la reducció de la població en edat de treballar ho empitjoraran. Les recomanacions, genèriques i sense entrar en detall, són la millora de l’educació i la innovació, la modernització del teixit productiu aprofitant les oportunitats de digitalització, el creixement de les petites i mitjanes empreses, la reducció màxima de les distorsions generades per les traves administratives, i la moderació dels impostos.
Bàsicament hi ha dues maneres de progressar. Una és treballant més i l’altra és treballant millor. La primera té límits quantitatius físics perquè un dia no supera les 24 hores. No hem de retornar en cap moment a les llarguíssimes i esgotadores jornades laborals de la protoindustrialització. Ni hem de confondre estar moltes hores al lloc de treball amb productivitat. El valor creat al treballar 6 hores a 1.000 euros cada hora és superior al de treballar 10 hores diàries a només 500 euros. A Catalunya els ocupats tendeixen a treballar moltes hores i el marge de millora el trobem en el segon factor, això és, en produir més per hora esmerçada. Catalunya manté al llarg dels anys 2000-2019 un nivell de productivitat del treball similar a la mediana europea, i situada en el grup de productivitat mitjana-baixa. Pel que fa al capital, la productivitat és reduïda i es situa en el grup de països de productivitat del capital molt baixa. És un 28% inferior a la dels Estats Units, un 9% inferior a la UE, tot i que es manté un 9,5% per sobre de la d’Espanya. Amb tot, els colls d’ampolla més importants tornen a ser, entre altres, les disfuncions institucionals, un capital humà inadequat i la poca innovació. L’anomenada productivitat total dels factors augmenta a un ritme de només el 0,20% anual els últims 20 anys, una evolució que està clarament per sota de la mitjana de la UE (creixement del 0,52%), i d’Estats Units (que creix el 0,7%).
L’economia catalana (i espanyola) només creix amb l’ús extensiu dels factors de producció treball i capital. Més ocupació i menys atur, llargues jornades de feina i més màquines per treballador. Però és incapaç de treballar millor i rendir més per hora treballada. Catalunya (i Espanya) té una dotació de capital per habitant superior a la mitjana de la UE, però el rendiment assolit és inferior. És com conduir un Mercedes amb les prestacions d’un Seat 600, tenir instal·lades a l’ordinador eines ofimàtiques potentíssimes per fer servir només el “copiar i enganxar” o utilitzar el mòbil per perdre innombrables hores en xats i vídeos TikTok. Si el PIB per persona de Catalunya supera el d’Espanya, el principal motiu és que la taxa d’ocupació catalana és superior a l’espanyola. Senzillament, hi ha proporcionalment més treballadors en actiu i hores treballades aquí que a la resta del territori. I al final, no podem aspirar a cobrar salaris danesos ni disposar de serveis públics suecs acreditant productivitats gregues i nivells de corrupció con els d’Itàlia. Tenim deures pendents. La productivitat és una assignatura que, fins ara, s’ha suspès sempre. Veurem com ho encara el nou govern i quins resultats s’obtenen.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.