La reforma “exprés” de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que s’està tramitant al Congrés dels Diputats està posant de manifest amb tota cruesa els dèficits democràtics que pateix de forma creixent el sistema polític espanyol. El P
resident del Congrés, abusant de la majoria absoluta amb la que compta, ha permès forçar el màxim la interpretació del Reglament de la cambra per tal de tramitar una proposició de Llei Orgànica en menys d’un mes, contravenint la lletra i l’esperit de la regulació del procediment d’elaboració normatiu i els usos parlamentaris.
El procediment legislatiu és un mecanisme de construcció de les decisions polítiques i de transacció entre els diferents interessos. Per aquest motiu, s’ha de permetre que tots els grups parlamentaris puguin disposar dels terminis i mecanismes necessaris per a plantejar i discutir les seves propostes i alternatives, i fins i tot –com és cada dia més freqüent-, convidar representants de la societat civil o d’entitats representatives per a conèixer també el seu parer (els habituals “hearings” del procediment legislatiu federal nord-americà).
Aquest debat i contraposició de parers ajuda a incorporar millores a la iniciativa presentada i facilita que en la votació final el consens sigui major, i per tant, es dota de molta més legitimitat democràtica a la norma. Res de tot això succeirà en aquest supòsit, l’abús de la majoria parlamentària no ho permetrà, com no ha permès tampoc tramitar en forma de projecte de llei molts dels Decrets-llei aprovats en aquesta legislatura en ús impropi de la majoria absoluta de la cambra. Tots els grups de la cambra s’han oposat a aquesta tramitació urgent mancada de garanties de participació.
El curiós del cas és que, davant del dèficit de legitimitat i prestigi que pateix el Tribunal Constitucional pel que fa a la politització del procés de designació dels seus Magistrats per part dels dos partits majoritaris, i la percepció de que en alguns moments sembla un simple instrument al servei del Govern de l’Estat, no s’aprofita aquest projecte de reforma de la seva Llei Orgànica per a corregir aquests problemes. Per exemple, com han fet a Itàlia, permetent que sigui el TC qui decideixi si ha de suspendre cautelarment una norma recorreguda –estatal o autonòmica- fins que recaigui sentència, en base a l’anàlisi dels perjudicis que podria causar la no suspensió si la norma és declarada inconstitucional uns anys després. No com a Espanya, on el recurs que presenta l’Estat contra la norma autonòmica comporta la suspensió automàtica d’aquesta darrera. I, en canvi, la norma estatal no pot ser suspesa cautelarment en cap cas.
També la crisi de la premsa tradicional posa en problemes a la salut de la democràcia, en tant que mode de convivència sustentat en la informació i l’opinió lliures. José Antich, 14 anys director de La Vanguardia, parla amb molt coneixement de causa quan afirma públicament que no és cap secret que la crisi del paper està deixant els diaris tradicionals, cada cop més, en mans dels poders econòmics i governamentals. Com més greu és la crisi, menys capacitat tenen els mitjans escrits per viure dels seus ingressos comercials i més depenen del món financer i dels interessos del govern de torn, que sovint conflueixen i acaben essent els mateixos. Si no posem fil a l’agulla, la nostra salut democràtica se’n ressentirà de debò.
David Sanclimens Solervicens professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)