Necessitem empreses. Especialment quan en moments de crisi moltes agonitzen i s’agreuja el problema de l’atur i la manca d’ingressos. La dimensió mitjana de l’empresa a casa nostra és massa reduïda. Només el 0,1% del cens empresarial són empreses amb més de 250 treballadors. Una empresa petita presenta alguns avantatges com la rapidesa en la presa de decisions, la capacitat adaptativa o la flexibilitat estratègica. En contra, per manca de massa crítica i escassetat de recursos, sol tenir serioses dificultats per innovar. Els referents d’innovació empresarial són les anomenades startups, un tipus d’empresa jove que respon a una oportunitat de mercat amb creixements ràpids incorporant tecnologies avançades i models de negoci disruptius. Emprendre significa identificar una oportunitat de negoci i transformar-la en empresa, creant valor per la societat. Aquest valor no és solament intern (treballadors i directius), sinó també extern (clients, proveïdors, hisenda pública…). Pugem i baixem dels pisos on vivim amb ascensors. L’emprenedor que va veure l’oportunitat existent va ser Elisha Otis, qui vengué el primer ascensor a Manhattan l’any 1857. Molts anys després, continuem fent el mateix. Emprendre és una activitat globalment necessària i l’emprenedor hauria d’estar ben considerat socialment. Però Espanya (i Catalunya) és el regne de l’enveja. Crear una empresa comporta gestionar un munt de situacions complexes, potser productives i a ben segur financeres i econòmiques. Però també pressuposa uns valors morals. L’emprenedor assumeix un risc. Ningú sap si el negoci anirà bé o malament. I en un país d’envejosos, qui triomfa es converteix en un explotador odiat i qui fracassa en la riota de la gent. En paraules de Miguel de Unamuno, l’enveja és la gangrena de l’ànima espanyola.
De la mateixa manera que l’arribada de la informàtica i dels mòbils va aportar canvis significatius a l’empresa, la digitalització torna a ser una nova font d’oportunitats. La innovació crea valor al reduir costos i diferenciar el producte. Però Espanya és la terra del “que inventen ellos” i mai ha destacat en talent inventiu. Tampoc cal confondre la recerca amb la innovació. Es poden enterrar molts milions en activitats de R+D que no s’acabin transformant mai en nous productes. I algunes innovacions notables s’han aconseguit sense finançaments espectaculars. Pensem, per exemple, en el cas de Starbucks, una empresa que revoluciona un sector tan madur i tradicional com és la venda de cafè. La posició espanyola, tant en esforç inversor en R+D com en els resultats obtinguts està per sota de la mitjana. Un camí a transitar per augmentar la innovació i creació d’empreses és fomentar que els treballadors d’una empresa ja existent es converteixin en emprenedors. Això és, fomentar la intraemprenedoria. En el moment en què els directius considerin que una iniciativa pot triomfar, es separaria de l’empresa matriu i formaria una unitat de negoci independent. Es tracta de no perdre les oportunitats que es perceben més fàcilment des de dins d’una empresa. Els treballadors han de poder generar negoci diversificant amb nous productes i obrint-se a més mercats, o creant una nova empresa startup propietat de la primera.
Un exemple n’és Instagram. Ideada per Apple com un espai per compartir fotografies amb eines d’edició, va aconseguir reunir una nombrosa comunitat d’usuaris. I Facebook va decidir comprar-la per 1.000 milions de dòlars l’any 2012. També la companyia espanyola Abertis va agrupar algunes unitats internes d’infraestructures de comunicacions sense fils, i el 2015 va preparar la seva sortida a borsa amb el nom de Cellnex Telecom. És lògic pensar que la proliferació de noves empreses filials a partir de l’empresa mare necessita finançament. I aquí els fons europeus Next Generation podrien servir per finançar la intraemprenedoria, fent un paper d’àngels inversors (business angels) o fons de capital risc. La participació de l’intraemprenedor en una part de la propietat de la nova empresa pot ser un altre mecanisme que incentivi la creació de startups. No facilitar la intraemprenedoria pot significar deixar escapar oportunitats de negoci i fossilitzar-se en la rutina. Especialment en temps de crisi com ara, necessitem tots els mecanismes possibles per multiplicar el número d’empreses innovadores i potencialment rendibles en sectors estratègics de tecnologia avançada. Per escapar de la trampa del deute i l’envelliment, de la dependència del turisme i l’excés de funcionaris, cal tornar l’esperança als joves creant llocs de treball. De res serveix invertir en digitalització i economia verda si no es generen llocs de treball i vitalitat econòmica. Potenciem, doncs, els emprenedors.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.