Tothom és conscient que tenim un problema molt greu en el pagament de les pensions, tant presents com, encara més, futures. Tothom, excepte els polítics que ens governen, que no es cansen de repetir, per activa i per passiva, que el sistema no perilla i que el pagament de les pensions està assegurat. Els problemes estructurals de l’envelliment poblacional i la conseqüent reducció de la ràtio entre ocupats i pensionistes és irresoluble a curt i mitjà termini. El percentatge de persones que treballen a Espanya, en relació a les que estan en edat de treballar, és inferior a la mitjana europea. I el model productiu, massa centrat en el turisme low-cost i en serveis de baix valor afegit, suspèn permanentment en termes de productivitat. Una població creixentment envellida que es fonamenta en una estructura econòmica de poc valor afegit, dins un sistema institucional disfuncional i marcadament corrupte, no és sostenible. Els polítics han aprovat pegats d’urgència sense reconèixer, com diem, la gravetat de la situació. Les pensions es calculaven, fa molt de temps, tenint en compte els últims dos anys de vida laboral. Després van ser vuit anys i després quinze. Rodríguez Zapatero va reformar les pensions públiques el 2011, elevant l’edat de jubilació fins els 67 anys, establint que la base reguladora es calculi a partir dels últims 25 anys de vida laboral i augmentant fins a 37 el nombre d’anys necessaris per cobrar el 100% de la pensió. La tendència és a ampliar el període de càlcul fins abarcar, com ha suggerit la ministra de Treball i Seguretat Social Fátima Báñez, tota la vida laboral. També la popular Celia Villalobos ha recomenat, com si això fos possible amb rendes baixes, la subscripció de plans de pensions privats. Rajoy, en el seu torn, va tornar a reformar les pensions el 2013, establint el factor de sostenibilitat intergeneracional i la no indexació amb l’IPC. Des de l’any 2014, les pensions incrementen el 0,25% anual, inferior a l’increment del cost de la vida, i perden, per tant, poder adquisitiu. La secretària confederal de polítiques socials, ocupació i Seguretat Social de la UGT, Mari Carmen Barrera, ha qualificat l’augment de les pensions de «pujada de m…» i la central sindical ha iniciat una campanya de denúncia que es prolongarà durant tot l’any i que es visualitzarà amb un llaç marró. L’envelliment de la població, l’atur permanentment superior a la mitjana europea i la precarietat laboral de molts treballadors han donat un cop de mort al sistema actual, que requereix a crits canvis importants.
Retinguem algunes dades. El nombre de pensions pagades a Espanya és actualment de 9,6 milions, per un total de 8,7 milions de pensionistes (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament, com jubilació i viduïtat). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB). D’acord a la Comissió Europea i la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA), mantenint les actuals taxes d’ocupació i sense retallar les pensions, aquesta despesa es dispararà el 2060 fins el 18,5% del PIB. Això suposa un increment en la despesa anual superior a 83.000 milions d’euros. Actualment, la Seguretat Social ja presenta un dèficit anual de 15.000 milions d’euros, finançat amb el recurs al Fons de Reserva de les pensions, que està en camí de l’exhauriment, i amb deute públic, la més perillosa de totes les bombolles. Aquest desequilibri gegantesc, si no augmenta la productivitat del treball ni es redueix l’atur actual, pot superar perfectament els 100.000 milions d’euros (!). I per acabar de configurar la tempesa perfecta, cal recordar l’article 135 de la Constitució, reformat en temps rècord l’estiu del 2011 per iniciativa del socialista Rodríguez Zapatero amb el vist i plau del popular Mariano Rajoy (316 diputats d’un total de 350 van donar suport a la reforma constitucional). La nova redacció de l’article dóna prioritat absoluta al pagament dels interessos del deute públic. Abans que la sanitat i l’educació, amb el manteniment d’hospitals i escoles, i abans que les pensions i els serveis socials, pagant jubilacions i atenent casos d’exclusió social, cal pagar els creditors de l’Estat espanyol. Per imperatiu legal, ja que així ho mana la Constitució.
El pagament actual d’interessos, malgrat un deute públic descontrolat del 100% del PIB, és força baix. I ho és per les anòmales polítiques monetàries expansives del Banc Central Europeu. Amb un tipus d’interès nul no es paguen interessos, encara que el deute no pari de créixer. Però aquesta aberració econòmica va arribant al seu final. Els EUA, que porten la batuta en el concert econòmic internacional, ja han iniciat la pujada del tipus d’interès. De moment estan en el +1,5% i l’expectativa és a continuar l’ascens fins a recuperar nivells més normalitzats. Els programes de compra il·limitada de deute públic a cost zero van arribant a la seva fi. I per cada punt percentual d’interès, l’Estat espanyol té l’obligació constitucional de pagar el servei del deute, per un import aproximat de 10.000 milions d’euros. Per tant, un interès del 5% significaria una factura de 50.000 milions, prioritària en el pagament a tota altra despesa, incloses les pensions. Llavors hi hauran els plors i el retrunyir de dents.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.