Sembla ser que els intents d’acord entre el PSOE de Pedro Sánchez i Unidas Podemos de Pablo Iglesias, per investir el candidat socialista, no van per bon camí i que les eleccions generals s’albiren en l’horitzó i es podrien repetir el proper 10 de novembre. El partit socialista ha elaborat un projecte de 370 mesures que es presenten com una declaració d’intencions del seu programa. Aquí s’hi pot llegir, entre altres, la voluntat de derogar la reforma de les pensions del 2013. Recordem que Zapatero, davant el desequilibri estructural dels comptes de la Seguretat Social, ja va implementar una reforma l’any 2011. L’edat de jubilació passa a ser de 67 anys i la base reguladora s’amplia als últims 25 anys de cotització. Rajoy, 2 anys més tard, hi afegeix la desindexació de les pensions a l’IPC i un factor de sostenibilitat que vincula l’import de la pensió a l’esperança de vida. Si Pedro Sánchez compleix el propòsit de derogar la reforma de Rajoy, la despesa anual en pensions incrementaria en 35.000 milions d’euros anuals. I com es pot finançar una despesa tan considerable? La introducció de nous impostos, des de les taxes Google i Tobin a recàrrecs mediambientals i societaris, no són suficients. Es cobrirà amb més deute públic aprofitant que el tipus d’interès fixat per les autoritats continua sent zero o negatiu?
Els polítics estan practicant l’anomenada devaluació interna per lluitar contra la crisi. Bàsicament, això significa guanyar competitivitat mitjançant la reducció dels sous i l’empitjorament de les condicions laborals. Però sense adoptar altres mesures necessàries com la reducció de les càrregues socials i la liberalització de l’activitat econòmica, els resultats són agredolços. De fet, més agres que dolços. L’atur continua sent massa elevat i, malgrat que el nombre de cotitzants a la Seguretat Social supera els 19 milions, la ràtio de 2,2 treballadors per pensionista no és suficient per equilibrar els comptes. El dèficit anual de la Seguretat Social supera els 18.000 milions. En els darrers 10 anys, els sous mitjans han incrementat menys que la inflació (pèrdua de poder adquisitiu del treballador) i les cotitzacions socials en termes reals (considerant l’evolució dels preus) han disminuït. Llocs de treball poc qualificats i mal pagats no serveixen per finançar pensions cada vegada més elevades (els nous jubilats cobren un 40% més en comparació als de més edat). Que l’increment de les despeses per pensions dupliqui l’evolució dels ingressos per cotitzacions és una hemorràgia que només es pot parar amb la creació de llocs de treball estables i ben remunerats. Just el que no tenen els nostres joves. La Seguretat Social està en fallida tècnica. En altres paraules, el valor dels seus actius (dret d’apropiació d’una part dels salaris) és inferior al dels seus passius (obligació de pagament de les pensions). Per tant, les jubilacions ja depenen, pel seu cobrament mensual, dels impostos generals recaptats.
A més, l’envelliment progressiu de la població espanyola i catalana transformarà l’economia en direcció contrària a la que es necessita. Una economia envellida és menys productiva que una de jove. Per comprovar-ho, només cal passejar-se per Ourense, una província amb més jubilats que treballadors. Els ancians no tenen capacitat per assumir riscos ni per crear negocis. Són els joves emprenedors els que ho fan. I els ancians, malgrat una dilatada experiència vital, no innoven. Són les empreses competitives les que ho fan. L’envelliment de la població debilita la productivitat i redueix els ingressos i salaris. La disminució de la població en edat de treballar també redueix, lògicament, la taxa d’activitat i d’ocupació, és a dir, el nombre de treballadors existents per cada 100 en edat de treballar. I la inversió també surt perjudicada amb l’envelliment. En conseqüència, el creixement del PIB disminueix sense que els poders públics tinguin marge per estimular l’economia pel cantó de la demanda amb polítiques expansives. Les partides de pensions, dependència i sanitat acapararan bona part dels pressupostos, mentre que l’educació i la inversió en seran els grans damnificats. Una part creixent de la despesa sanitària recau sobre els majors de 65 anys. Amb aquestes perspectives, el Banc d’Espanya recomana allargar la vida laboral dels treballadors. L’Estat del Benestar promet que les generacions joves viuran pitjor que les precedents. Especialment difícil ho tindrà l’anomenada generació millennial, nascuda després de l’any 2000, a causa de l’impacte de la crisi i de llocs de treball precaris i mal pagats. Però també, i que no ens enganyin, és virtualment impossible que els millennials puguin sostenir el sistema de pensions. Especialment quan, a partir del 2025, començaran a jubilar-se els primers baby boomers nascuts a la dècada de 1960.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.