Una setmana després d’haver celebrat el referèndum, continua la tensió a flor de pell associada a la crisi de l’Estat. Convindria primer disminuir-la i relaxar-la. Desinflamar les ferides patides per l’agressió institucional i la brutal repressió policial. Reposar i fer un recompte de forces. El camí a la llibertat mai ha estat fàcil ni ràpid. És més una cursa de fons que de velocitat. La Generalitat ha aconseguit un cert capital polític amb la celebració d’un referèndum que el govern central va repetir per activa i passiva que no es faria mai. Doncs sí que es va fer. Quasi 2,3 milions de vots, en les circumstàncies viscudes, és un resultat de pes, però no decisiu. Felip VI, en la seva declaració institucional com a Cap d’Estat del passat dimarts, tenia una oportunitat històrica per oferir un referèndum de secessió pactat i acordat amb el poble català, amb la condició de continuar sent el monarca d’una Catalunya independent, en cas de la victòria del sí. Talment com la reina Isabel II de la Gran Bretanya continua sent la Cap d’Estat de Canadà, Austràlia i tants altres territoris de la Commonwealth, abans units directament al poder de Londres i ara conservant una fraternal unió amb el poble britànic mitjançant llaços culturals i econòmics. No ho va fer. I de quina manera! Espanya no és com la Gran Bretanya, ni la dinastia dels Borbons és com la dels Windsor, ni Mariano Rajoy és com David Cameron, ni la cultura democràtica espanyola té res a veure amb la britànica. En un discurs duríssim, propi d’un portaveu del govern, va agreujar les ferides obertes, sense cap apel·lació al diàleg o la negociació i sense cap consideració als ferits o a les demandes legítimes d’un poble manifestades pacíficament i cívicament.
La temperatura de la caldera és ara altíssima, tant al carrer com als despatxos dels polítics, i convindria primer refredar-la. Es tracta de tenir els peus a terra, el puny ferm, el cor valent i el cap fred. Una declaració unilateral d’independència (DUI) podria abocar el país a la desfeta. Un error funest. La Ulsterització de Catalunya. Tal com ha manifestat el doctor Andreu Mas-Colell, la DUI té el risc de posar en evidència que la república catalana no té la plena obediència de jutges, policies i empreses (per recaptar impostos, per exemple). El capital polític aconseguit amb esforç es dilapidaria ràpidament. La setmana passada vàrem explicar la llei de conseqüències no intencionades, i com la repressió del referèndum per part del govern central tindria efectes no desitjats. Així ha estat. Ara bé, i de manera recíproca, una declaració precipitada de la DUI per part del govern català també tindria efectes no desitjats, contraris als inicialment pretesos. Ni les condicions ni els resultats que s’han donat del referèndum de l’1-O la justifiquen. Ningú la validaria i la declaració unilateral seria un pas en el buit, sense capacitat legal ni coercitiva per aplicar-la un cop pronunciada. Seguiria la suspensió automàtica de l’autonomia i un reguitzell de decisions polítiques i judicials que anul·larien tota possibilitat d’autogovern. S’aplicaria l’article 155 de la Constitució, en virtut del qual, sense necessitat de derogar l’Estatut, el Govern central, que ja administra els comptes catalans, podria aconseguir el control directe de la Generalitat, incloent les competències sobre els Mossos d’Esquadra, així com les requerides per a la dissolució del Parlament. El camí adequat per resoldre els problemes entre Catalunya i Espanya no passa, en definitiva, per la DUI. Cal, per tant, decidir amb prudència i intel·ligència. El sobiranisme ha de seguir caminant, guanyant força i sumant més complicitats, ampliant la base social i l’aritmètica parlamentària. Sense renunciar a res, cal evitar la unilateralitat.
Algunes ofertes de mediació s’han posat sobre la taula aquests dies. En aquesta línia s’han manifestat des del líder de Podem Pablo Iglesias fins al lehendakari Íñigo Urkullu. També ho ha fet Suïssa, reducte de llibertat i prosperitat. L’Església ha mantingut, amb la discreció que la caracteritza, alguns contactes polítics a molt alt nivell. Aquesta podria ser la mediació més convenient. L’Església, com a difusora universal de l’evangeli, té una llarga experiència i especialització pacificadora. Recordem com l’Abat Oliba va impulsar el moviment de Pau i Treva, a inicis del segle XI (Rosselló, 1027), com a resposta a la violència perpetrada pels nobles feudals contra els pagesos i comerciants. El fre a l’extorsió feudal, de fet, és l’origen de les Corts Catalanes. Els abats de Montserrat i Poblet, Josep Maria Soler i Octavi Vilà, s’han ofert per mediar amb el govern central. També el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, nascut a l’Aragó, o el cardenal Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola, han ofert la seva col·laboració sincera per un diàleg a favor de la pacífica i lliure convivència, respectant els drets fonamentals i les institucions, i treballant per a què la societat sigui un espai de fraternitat, llibertat i pau. El mateix Papa Francesc ha subratllat que la coexistència pacífica entre les persones i els pobles no pot fonamentar-se en la lògica de la por, la violència i el tancament, sinó que ho ha de fer sobre la responsabilitat, el respecte i el diàleg. La mediació de la diplomàcia vaticana podria resoldre l’atzucac. I quin millor lloc trobaríem per a promoure el diàleg que Manresa, la ciutat on Ignasi de Loiola va escriure els Exercicis Espirituals, ara farà 500 anys?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.