El ministre d’economia Luis de Guindos y Jurado serà el proper vicepresident del Banc Central Europeu (BCE), amb seu a Frankfurt. L’espanyol substituirà el portuguès Vítor Constancio en el comitè executiu del banc emissor a partir de l’1 de juny. Els ministres d’economia i finances de la UE així ho varen confirmar, després de la renúncia del seu únic rival, el governador del banc central d’Irlanda Philip Lane. I els eurodiputats del Parlament Europeu, aquesta setmana, també ho han ratificat. L’espanyol ha rebut 27 vots a favor, 14 en contra i 13 abstencions en una votació secreta de la Comissió d’Assumptes Econòmics i Monetaris del Parlament Europeu. Els caps d’Estat i Govern de la UE confirmaran el seu nomenament en els propers dies, com també ho farà el consell de govern del BCE, que mai fins ara s’ha oposat a cap nominat, limitant-se a assenyalar que són persones de reconegut prestigi i experiència professional en assumptes monetaris i bancaris.
El polític popular deixarà el càrrec de ministre i assumirà les noves funcions a les impressionants instal·lacions del BCE, per un mandat de vuit anys i amb un sou base de 334.080 euros. El seu marcat perfil polític i els conflictes d’interès per haver estat a Lehman Brothers i el nacionalitzat Banco Mare Nostrum no han pesat el més mínim ni han servit per frenar la seva candidatura. La pretesa independència del BCE, el monopoli públic emissor de la moneda europea, és pura ficció. La política monetària té poc de científica i molt de política, responent als interessos dels governs de l’eurozona. Dins de les luxoses oficines del banc emissor, les deliberacions i la presa de decisions estan mediatitzades pels interessos polítics dels països integrants. Tres dels sis membres del poderós executiu del BCE pertanyen als tres grans països de la zona (Alemanya, França i Itàlia), un altre correspon preferentment a Espanya, i els dos restants són de lliure elecció.
La quota espanyola al BCE va començar amb Eugenio Domingo Solans i va continuar amb José Manuel González-Páramo. El 2012, però, la presència hispànica al BCE va desaparèixer perquè Yves Mersch, el governador del Banc de Luxemburg, el més petit dels països europeus, va prendre el lloc al candidat del PP, Antonio Sáinz de Vicuña. El descrèdit del desgovern espanyol ho va propiciar, fet que va tenir conseqüències especialment greus en els crítics moments de l’estiu del 2012. Però l’intercanvi de favors polítics en el poder, al final, acaba beneficiant a uns i altres. Guindos va donar suport a l’ascens del socialista portuguès Mario Centeno a la presidència de l’Eurogrup. A canvi, es compra la benevolència dels socialistes en la seva carrera al BCE. Com s’ha demostrat a la recent votació a la comissió del Parlament Europeu, populars i conservadors han votat a favor, ecologistes i l’esquerra en contra, i els socialistes ho han fet dividits.
La imatge del BCE, el monopoli públic emissor dels euros, no es correspon a la d’un organisme independent i tecnocràtic. Ni la política monetària respon a criteris científics. No existeix una política monetària òptima que hagi de ser dirigida per un grup d’economistes que pretenen tenir la veritat absoluta. La manipulació del diner i del tipus d’interès mai és neutral. Sempre genera guanyadors i perdedors, agreujant les desigualtats socials i promovent crisis financeres i econòmiques. Una política monetària expansiva afavoreix els qui s’endeuten i perjudica els estalviadors i el conjunt de la classe treballadora. Els primers veuran com la inflació redueix el valor real del deute, mentre que els segons patiran reduccions en el seu poder adquisitiu.
La compra de deute públic per part del BCE afavoreix els governs més malgastadors i dilapidadors dels recursos aliens, però perjudica el conjunt de la societat i, fins i tot, els que encara no han nascut, al carregar-los amb una feixuga hipoteca des del primer moment fetal. La política monetària no és tecnocràtica, sinó eminentment política. La gestió del BCE no és asèptica ni està esterilitzada contra gèrmens indesitjats. Més aviat és instrumental i persegueix interessos i objectius personals. Quan a Rodrigo Rato li han recriminat la seva nefasta gestió, el polític no ha dubtat en etzibar que la crisi financera és competència dels bancs centrals. Però els bancs centrals segueixen ordres dels governs (!). La pretesa independència del banc emissor mai és real. L’elecció de Guindos n’és una prova, com també ho és als EUA el nomenament de Jerome Powell al capdavant de la Reserva Federal. Powell té el suport del president Donald Trump, mentre que la presidenta sortint Janet Yellen el tenia de Barack Obama. Quan el polític té a l’horitzó immediat unes eleccions, no instrumentalitzarà la política monetària amb l’objectiu de contribuir a guanyar-les? La politització de les institucions s’estén imparable. El nomenament dels consellers del BCE també està polititzada i segueix normes de funcionament no escrites, però sabudes. Com sabut és que, després del nomenament de Guindos com a vicepresident, seguirà el de l’alemany Jens Weidmann com a president. Segons totes les previsions, l’actual president del Bundesbank substituirà a Mario Draghi el 2019. I aquesta, la de Weidmann i Guindos, serà una estranya parella. El primer que farà l’alemany és retirar els estímuls monetaris dopants i pujar el tipus d’interès a nivells més normals. I això pot fer mal, molt mal, a un Estat com l’espanyol tan patològicament depenent del crèdit fàcil i barat. Preparem-nos, per tant, per als plors i el cruixit de dents.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.