Entrevista de Carles Blaya per a Regió7 – 14-05-2020
https://www.regio7.cat/manresa/2020/05/14/
El professor no creu que arribi cap rescat salvador dels socis europeus i reclama que sigui la iniciativa privada la que permeti recuperar la situació un cop acabada la crisi sanitària. L’Estat, diu Franch, no ha de «subsidiar la pobresa»
Jordi Franch (Manresa, 1968) és llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses per la facultat d’Economia i Empresa de la UB. Doctorat en Economia a la URJC de Madrid, actualment és professor als estudis d’ADE de la FUB. Autor d’un manual d’introducció a l’economia, així com també de llibres sobre microeconomia i macroeconomia, col·labora habitualment a Regió7i és autor d’articles acadèmics. A més, estudia orgue a Terrassa amb Jordi Figueras i és organista de la Seu de Manresa.
Estem avui millor o pitjor que en l’inici de la crisi del 2008?
La crisi del 2008 va ser dura però la d’ara és diferent i més greu. La del 2008 va ser de demanda, una bombolla immobiliària que va petar pels excessos de creació de moneda a un tipus d’interès artificialment baix. Aquesta és originàriament d’oferta: el que s’ha aturat és la producció i això genera una crisi de demanda, perquè no es treballa, no hi ha ingressos i no hi ha consum. És més greu perquè se sumen elements d’incertesa i els mateixos de sobreendeutament. La crisi del 2008 va afectar bancs, promotores, constructores, gent hipotecada, una bona part de la població. En aquesta crisi, tothom està afectat.
El panorama encara és pitjor a Espanya?
Sí, perquè és dels pocs països de la UE que no ha corregit el seu deute públic. El 2012 hi va haver una crisi del deute sobirà per si Espanya sortia o no de l’euro. Entre els anys 2008 i 2014 el deute públic va créixer del 35% al 102%, és a dir, un increment del 176%, quan la mitjana d’augment a la UE va ser del 66%. Des del 2014 fins a avui hem viscut en una austeritat relativa, perquè s’ha retallat on no s’hauria d’haver retallat, com la sanitat. En general, el deute no ha baixat gaire, i entremig hi ha hagut un rescat financer. L’únic que ha fet els deures a Espanya en aquest sentit ha estat el sector privat. Les famílies i el 80% de les empreses. El darrer informe del Banc d’Espanya ja avançava un increment del deute públic per a l’any vinent fins al 120% del PIB, i dispara el dèficit públic fins al 10%. Està clar que ens haurà de rescatar Europa, el Govern central ja està demanant-hi diners, però haurem de veure com s’articula aquest rescat. Pedro Sánchez demana una transferència, diners a fons perdut, que el Banc Central emeti 200.000 milions d’euros que ens arribin a cost zero i que no s’hagin de retornar. També demana la creació de coronabons, que també serà que no. No hi haurà cap aval dels països solvents del nord. S’hi oposen totalment. N’estan farts. Tenen la impressió que estan pagant la festa del sud.
Festa? Quina «festa»?
En deute públic s’han fet retallades selectives. Entre el 2008 i el 2020 en sanitat s’ha reduït el 0,20% del PIB, mentre que el rescat bancari ha suposat més del 5% del PIB. Al final el deute no ha baixat tant.
I els ajuts bancaris no s’han retornat ni s’espera que es faci el retorn.
Sí, es va socialitzar aquest deute i això és injust, perquè quan hi havia beneficis eren privats però les pèrdues les hem pagat entre tots. Els més poderosos no van voler assumir els deutes.
I ara ningú no ens ajudarà.
Veurem com es negocia el rescat. De coronabons no n’hi haurà, ni tampoc cap donació. El que sembla més probables és que s’hagi d’anar al MEDE, un fons de 500.000 milions que es va implementar arran de la darrera crisi. A Espanya li toca demanar diners del MEDE, a interès gairebé zero, però això té un estigma polític, perquè obliga a firmar un memoràndum, unes condicions que impliquen aplicar polítiques concretes. I es fiscalitza el deute.
No socialitzar el deute a la Unió pot anar contra Europa?
Entenc que no. La darrera sentència del Tribunal Constitucional alemany dona tres mesos perquè Christine Lagarde, la presidenta del Banc Central Europeu, expliqui què esta fent amb la seva gestió. El Banc Central és un òrgan supranacional, que coordina tots els països de l’euro però té funcions monetàries i de lluita contra la inflació. Si el BCE comença a socialitzar deute, a emetre diners per cobrir el deute dels països del sud, la moneda es debilitaria, fet que perjudica tots els països de l’euro. I, a més, això suposaria que el BCE assumís competències fiscals dels estats. Que es trenqués l’euro ara seria gravíssim.
Però el risc existeix.
Sí. El que cal és garantir la llibertat de mercat, de béns, d’informació, tecnologia, persones… Si es trenca un símbol com l’euro ho farà també la Unió Europea. Cal garantir la fragmentació dels estats, perquè qui saboteja el projecte europeu són alguns dels que tenen més força, com França, Itàlia o Espanya, el que més incompleix les directrius europees. Cal debilitar els grans estats. Els més endreçats són els més petits, com Àustria, Dinamarca, Estònia…
És pessimista, doncs?
Totes les pandèmies marquen un abans i un després. Avui hi ha molts elements que són pèssims: el dèficit, el deute, les incògnites sobre l’euro, l’atur… Però en sortirem diferents, i no hem de descartar que hi hagi elements millors en el futur. La pesta negra del 1348 va suposar, a l’Europa occidental, que la pagesia, pràcticament esclava, s’alliberés; en canvi, a l’est, va tenir efectes contraris. Per això entenc que sorgiran oportunitats que hem d’aprofitar.
Com canviarà el dia a dia?
Amb més automatització, perquè les màquines no pateixen virus. Augmentarà la productivitat, però hi haurà destrossa en sectors com el comerç i sobretot el turisme, que suposa el 13% del PIB. Però en podem fer una altra lectura: basar una economia en el turisme, com diu Xavier Roig, és com una persona que basa la seva vida en la prostitució. Amb el turisme massiu low cost no anem enlloc. Això ens ha de permetre repensar-lo i buscar-ne un de més qualitat, amb més poder adquisitiu. I ens cal més indústria.
En això el territori central és fort.
Aquí el 40% del VAB privat és industrial. És una bona xifra. Una economia pròspera està basada en la indústria, de valor afegit alt. Amb tot, aquí depenem molt de l’automoció, de centres de decisió a l’exterior, i, a més, no és gaire avançada tecnològicament, hauríem de fer un esforç per reconvertir-la.
I el farem?
El Govern espanyol ha de buscar inversió estrangera. Ens calen polítiques per fer una sortida en V de la crisi. Cal reforçar els processos de recapitalització interna, retallant impostos, no ajornant-los: el de societats, les cotitzacions de la seguretat social… Alliberar els autònoms dels mòduls.
Si l’Estat no ingressa, com es torna el deute?
L’impost de societats ja serà menor, perquè hi haurà pèrdues, i les cotitzacions també cauran. Si es rebaixen impostos es permetrà a les empreses tornar a caminar i la creació de noves empreses, que aniria molt bé a l’Estat. L’Estat s’ha d’estalviar, a més, els subsidis d’atur i la renda mínima. No ha de subsidiar la pobresa de manera permanent, perquè genera més pobresa. El papa Estat no pot ajudar sempre. Em preocupa molt el fet que anem cap a la societat de 1984 d’Orwell, amb un estat amb un control absolut. Que hi hàgim de confiar per malviure. Cal donar incentius a la gent perquè pugui viure de la seva inventiva.
Són mals temps per fer pronòstics.
I tant. Si fins i tot han fallat els epidemiòlegs.