Estem en un escenari on sembla que el poder i les persones que tenen la potestat d’aplicar-lo, s’erigeixen en guardians de certes essències, sovint mal compreses i algunes vegades mal dirigides. No sabem exactament quins són els objectius d’aquestes persones, però instrumentalitzar-lo al servei del propi ego o amb finalitats polítiques i econòmiques, és no voler entendre que el poder s’exerceix mitjançant l’autoritat que deriva del coneixement, de les competències, dels valors i de l’ètica, tant en el pensament com en l’acció.
Els pobles i la societat en general han de saber evolucionar des de la tradició fins als temps nous. Però evolucionar no és sinònim de renunciar. Els fonaments dels pobles construïts en el passat han de tenir una projecció de futur. Els nostres dirigents, si volen que la història els honori com a líders del passat han de prendre decisions equilibrades entre la legitimitat d’altres temps i les aportacions que dóna el moment actual.
S’accepta com una evidència que el cervell humà necessita molt més temps que el de qualsevol espècie per arribar a madurar completament. Alguns dels nostres dirigents estan monopolitzant aquesta evidència i no sabem si ja han arribat o encara estan fent camí. També hauria de ser cert, i seria bo, que els líders que han de catalitzar els canvis que la societat en general i els pobles en particular demanen, abandonin la visió convencional de l’hiperrealisme, i admetin, que aferrar-se a una visió tan pobra del processament de la informació, que seguir com quelcom víctima d’una freda lògica, serveix de poc, alhora de trobar solucions a les inquietuds i sentiment de les persones.
La presa de decisions dels nostres dirigents també pot ser considerada, tenint en compte els estats emocionals dels destinataris i no només des de l’estricta ortodòxia jurídica. Els dirigents que actuen sota aquesta passivitat emocional es poden convertir en persones toves, insípides, avorrides i sovint irritables. S’expressen de forma segura, semblant que siguin depositaris de moltes raons, però aquestes, poques vegades són bones raons. Sovint es tanquen al diàleg, alimentades pel poder i la invulnerabilitat. Són persones que generen dinàmiques a vegades provocadores, cadascuna de les quals alimenta a la següent, i fins i tot poden arribar a provocar alts nivells d’excitació.
Es fa imprescindible la sintonització entre les persones amb responsabilitats decisòries. La projecció cap al futur dels pobles obliga a sintonitzar, i això vol dir seguir un procés on el ritme l’ha de marcar la voluntat d’establir relacions interpersonals.. Sintonitzar és la capacitat d’experimentar l’estat subjectiu de l’altre. Les accions que estan alimentades per un excés de raonament i una manca d’empatia, converteixen a les persones en una mena de “vigilants de la justícia”, fins a arribar a qüestionar els judicis dels altres.
Hem de reclamar a tots els que són responsables de liderar les empreses, grups socials i persones, la capacitat per deixar de considerar només els propis interessos, i tenir en consideració el punt de vista dels altres. Aquesta concepció de les relacions interpersonals condueix al respecte i al altruisme. Veure les coses des de el punt de vista dels altres permet superar estereotips interessats i augmentar l’acceptació de les diferències. El discurs públic i polític ha de ser respectuós i constructiu. Ha d’afavorir el desenvolupament del civisme, i només sota aquests valors ens podrem atribuir la bandera de la democràcia.
Rafel Roca i Olmos. Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB