En les circumstàncies de l’actual pandèmia, el govern espanyol té considerables dificultats per gestionar la situació sota criteris ja no diguem científics, sinó senzillament raonables. Alhora, la situació d’alarma creada és una ocasió propícia i adequada per expandir els límits del poder i control governamentals de manera extraordinària. La retroacció entre mals resultats i afany controlador pot iniciar un bucle perillós. Una relació viciosa que, davant l’empitjorament de les dades sanitàries i econòmiques de la pandèmia per una gestió defectuosa i inadequada, porti a reincidir en mesures discrecionals encara més equivocades. I que els mals resultats d’aquesta intervenció justifiquin noves intervencions, originant una espiral autodestructiva. Recordem que després d’autoritzar una massiva manifestació feminista pels carrers de Madrid el passat 8 de març, el govern central va decretar un duríssim confinament que va destrossar l’economia. L’obertura precipitada de la societat per salvar la temporada turística, que ja estava perduda i que, per tant, va resultar infructuosa, va fer remuntar el nombre de contagis, que darrerament es tornen a disparar. Aquesta setmana, mentre es decretava la pròrroga de sis mesos de l’estat d’alarma, una de les mesures més excepcionals de la història constitucional, el president Pedro Sánchez ni tan sols estava a l’hemicicle de diputats. Del debat en surt, però, amb el suport ampli i majoritari de la Cambra, que ha atorgat un xec en blanc amb l’única exigència de dues compareixences de Sánchez per donar explicacions en el ple, però sense votació. Resulta inacceptable, no ja des d’un punt de vista jurídic sinó polític, que s’estengui l’excepcionalitat de l’estat d’alarma, mitjançant una única pròrroga, a un termini de sis mesos.
Un equip de científics epidemiòlegs i de salut pública ha emès una declaració coneguda com The Great Barrington on desaconsellen confinaments massius. Deixant de banda les destrosses econòmiques, els resultats sanitaris negatius dels mateixos inclouen taxes de vacunació infantil més baixes, l’empitjorament de les malalties cardiovasculars, una menor detecció del càncer, el deteriorament de la salut mental, i l’especial perjudici dels col·lectius més pobres i desfavorits. Els seus objectius són minimitzar la mortalitat i els danys econòmics i socials fins arribar a la immunitat comunitària o a una vacuna efectiva. Defensen una protecció focalitzada davant el SARS-CoV-2. Les mesures adoptades haurien de protegir els col·lectius més vulnerables. Per exemple, les residències d’avis i les llars de gent gran haurien d’utilitzar personal amb immunitat adquirida i realitzar freqüents proves PCR a la resta de personal i a tots els visitants. S’hauria també de minimitzar la rotació del personal. Les persones jubilades que viuen a casa seva haurien de restringir els contactes socials i rebre a domicili les comandes bàsiques. També, sempre que sigui possible, s’haurien de reunir amb altres membres de la família en espais oberts. Altrament, la resta de col·lectius haurien de reprendre les activitats productives habituals respectant les mesures d’higiene, distància i mascareta. En la seva opinió, l’ensenyament hauria de ser presencial a escoles i universitats, reobrint restaurants i reprenent també les activitats culturals i les pràctiques extraescolars. No opina el mateix el govern català, que ha decretat el tancament de Catalunya els caps de setmana, anul·lant totes les activitats de lleure, extraescolars i competicions esportives no professionals. També suspèn les activitats culturals i tanquen restaurants, teatres, auditoris i sales de cinema.
El pànic per la situació actual és real, però això no hauria de justificar qualsevol mesura. Espanya acredita els pitjors registres amb la Covid, sanitària i econòmicament. Lidera el rànquing de mortalitat amb 72 morts per cada 100.000 habitants, per sobre d’Itàlia (60), França (51) o Holanda (39). I molt lluny d’Alemanya (11), Finlàndia (6), Japó (1,3) o Corea del Sud (0,8). Les diferències són sorprenents. Alemanya, per exemple, compta amb un eficient sistema de salut pública, amb molts tests i l’adequat rastrejament i aïllament dels contactes. El nombre de llits en cures intensives per fracció de població és molt superior. Però també disposa d’Angela Merkel, una líder que és científica i que conserva una certa autoritat moral. No només pot entendre i explicar les dades de la situació epidemiològica, sinó que pot donar exemple en el compliment de les mesures acordades. I quan una població se sent ben informada i confia en la rectitud moral dels seus líders és molt més probable que compleixi les instruccions o peticions del govern. Ara compari’s la situació germànica, si això no resulta excessivament odiós, amb la situació espanyola. Aquesta setmana s’han celebrat al Casino de Madrid els cinc anys de vida d’El Español, un diari digital fundat i dirigit per Pedro J. Ramírez. I a la festa hi han assistit moltes personalitats, des de Salvador Illa, ministre de Sanitat, a Pablo Casado, líder del PP, passant per Inés Arrimadas i membres del govern espanyol. Molts d’ells sorpresos distesament en temps de pandèmia sense complir les més elementals mesures sanitàries de seguretat. Mesures que ells mateixos decreten i que no es cansen de predicar i traslladar a la resta de la població. Aleshores, quina autoritat moral tenen els nostres dirigents polítics per exigir sacrificis a la ciutadania i el compliment de mesures extraordinàries?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.