L’acord entre PSOE i Unidas Podemos (UP) que no va ser possible el passat 28 d’abril, després de mesos de negociacions, quan les forces d’esquerres sumaven una folgada majoria (PSOE-123 diputats + UP-42 diputats), s’ha consumat a les passades eleccions del 10 de novembre en poques hores i amb una aritmètica parlamentària menys favorable (PSOE-120 + UP-35). L’abraçada fraternal entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias segellava un preacord fonamentat en 10 punts mancats de concreció en temes clau com el procés català, les pensions o la contrareforma laboral. En comparació a les eleccions de l’abril, el PSOE ha perdut 760.000 vots, Ciudadanos 2.500.000 i Podemos 530.000. Pedro Sánchez ha pagat la frivolitat d’abusar de la seva bona estrella que l’havia acompanyat des del 2017 (sobreviure a la conjura dels barons del PSOE, vèncer a Susana Díaz i arribar a la Moncloa per carambola amb una moció de censura). L’acord de Sánchez amb Iglesias que el primer no va acceptar el passat abril, el compra ara pagant un preu superior i en condicions més difícils. Albert Rivera ha tingut pitjor sort i el que pretenia ser un projecte reformista i modernitzador per a Espanya, ha estat triturat per Vox. Una vegada més, especialment quan la situació es radicalitza, l’original sempre acaba derrotant la còpia.
La borsa ha saludat l’acord amb pèrdues. Mentre el referent europeu EuroStoxx pujava, l’Íbex es mostrava en vermell. Tan PSOE com UP coincideixen en pujar encara més els impostos. Lluny de la necessitat imperiosa de moderar l’asfíxia fiscal existent, s’intensifica l’infern fiscal. Sempre hi ha un escenari pitjor. I cap aquí anirem amb el nou impost digital (taxa Google), l’impost a les transaccions financeres (taxa Tobin), la pujada de l’IRPF a les rendes més altes, l’increment de l’Impost sobre Societats, l’augment de l’impost sobre el dièsel i creació de nous impostos mediambientals, nou impost sobre les grans fortunes i sobre la banca (repercutible immediatament al client), recentralització i alça de l’impost de Patrimoni i Successions, sense oblidar-se dels autònoms, no precisament per rebaixar-los els elevats pagaments a la Seguretat Social, sinó per obligar-los a cotitzar en funció dels ingressos. En total, es pretén incrementar la recaptació tributària en més de 6.500 milions.
Agafats de la mà dels impostos, la despesa pública també augmentarà. D’entrada la coalició d’esquerres suma 155 diputats i en necessita 21 més per assegurar-se la majoria. Per tant, és previsible que s’arribi a acords amb altres formacions, com les de Teruel, Cantàbria o Canàries, a canvi de millores en el seu finançament. Tot forma part de l’habitual intercanvi de favors mutus. Una pràctica perfectament estudiada per James Buchanan, premi Nobel d’economia per estudiar les fallades del sector públic, i normalitzada en el diccionari anglès amb el terme logrolling (en temps de Juli Cèsar, quid pro quo). L’acord esmenta explícitament una pujada de la despesa en sanitat, escoles bressol, dependència i pensions (actualització segons l’IPC). Naturalment, aquesta despesa pública s’ha de finançar d’alguna manera. En aquesta vida, tot té un cost i res és de franc. Per aquest motiu pujaran els impostos i, quan no siguin suficients, sempre hi ha el recurs a més deute públic (que s’enfila al 100% del PIB) via injecció monetària del Banc Central, organisme que ja acumula un terç del deute sobirà espanyol. L’equilibri pressupostari s’esmenta explícitament en el punt desè de l’acord. És un brindis al sol o, més exactament, a les institucions comunitàries de Brussel·les, que supervisen els crònics desequilibris fiscals d’Espanya.
En matèria laboral, es preveuen restriccions o, fins i tot, prohibicions (UP) a la contractació temporal, no acompanyades de la tan necessària disminució dels costos de contractació indefinida. Sabem que Espanya pateix d’atur molt elevat (superior al 14%) i precarietat laboral (1 de cada 3 contractes laborals són temporals). Optar per prohibir en lloc d’abaratir la creació d’ocupació o bonificar els contractes indefinits és un greu error. El resultat serà menys temporalitat a costa de més atur.
I, per últim, s’afegiran més regulacions a les ja existents. En comptes de facilitar i simplificar la ja complicada tasca de l’empresari, el govern opta, en una reedició del mite de Sísif, per afegir regulació rere regulació i control rere control. La falsa retòrica d’oposar el mercat al dret a l’habitatge portarà a controls sobre el preu dels lloguers que agreujaran la manca d’habitatges a preus assequibles. Intervenir els habitatges desocupats farà que molts propietaris, com ja ha passat a París, retirin els immobles del mercat. Tot un continu de despropòsits que s’ampliaran a la indústria sota la bandera de la transició energètica. Però, una vegada més, no pas promovent l’ús de tecnologies més ecològiques, sinó reclutant un exèrcit de buròcrates per controlar i castigar els infractors. Aquest no és el camí. Aquest és, en paraules de Friedrich Hayek, un camí de servitud.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.