Marx tenia raó

Durant aquests gairebé dos mesos de confinament de diferents graus els empresaris han passat de preocupar-se per la caixa a fer-ho pel futur del seu negoci. Hi ha qui ha demanat crèdits ICO, no tant perquè el necessiti per sobreviure sinó per afrontar la inversió necessària en tecnologia per al nou escenari. Altres ho han fet per aprofitar oportunitats d’inversió, tant del seu sector com d’altres. Potser un bon moment per diversificar.

Hi ha sectors i nínxols que han augmentat, com per exemple els relacionats amb la formació a distància. Els relacionats amb l’alimentació bàsica del consumidor final ens han recordat el seu caràcter anticíclic i són atractives per a inversors que cerquen seguretat i rendibilitat en aquest moment.

Els que han tingut comandes temen una caiguda a mitjà termini, ja que moltes han estat per augmentar estocs i, a més a més, s’espera una davallada de la demanda final. No hi ha previsions de compra. Es té por a l’efecte dòmino, per exemple, del sector hoteler.
Preocupa la possible responsabilitat de l’empresa, dels seus administradors i consellers davant de reclamacions per covid-19 en ser considerat accident de treball. Tot el que passi en horari laboral (in itinere inclòs) té aquesta consideració. I en cas de mort o invalidesa pot comportar una sanció i aquestes no són cobertes per les assegurances.

S’ha de facilitar al màxim la connectivitat dels clients. Cal formar els equips per facilitar tours virtuals per la botiga o l’estand. Però com diu en Montserrat Soler “la digitalització dels processos comercials no suposarà la desaparició dels comercials”. El telèfon no va acabar amb ells i tampoc ho farà internet. Els bons comercials, els que saben guanyar-se la confiança dels clients i tancar la venda, tenen el futur assegurat, perquè “són els que porten els diners”, sempre que les vendes es cobrin.

Les empreses podran apuntar-se a la tecnologia o no però no poden evitar-la. Han de pensar què passarà si la competència creix i nosaltres no. Moltes empreses van sortir de la gran recessió enfortides en internacionalització, ara potser ho faran en online i teletreball. Segurament no serà causa d’èxit, sinó requisit de no fracàs. I un cop immerses en la tecnologia, hauran de fer front a la ciberseguretat i protecció de dades.

Un dels efectes de la covid-19 està sent l’acceleració de canvis que ja estaven entre nosaltres. S’ha d’evitar que les eines es converteixin en objectius. Un dels reptes del teletreball serà lluitar contra la desvinculació. La Covid-19 també ha trastocat l’escala de prioritats i en aquesta, la família ha escalat posicions. S’ha canviat el contracte psicològic amb l’empresa. Preocupa com fer front a un escenari amb un augment de les peticions de reducció de jornada i similars per conciliació familiar.

Un altre repte és la gestió d’emocions i de l’estrès personal i dels altres. Recordem Maslow i la seva piràmide. En situacions de crisi, les motivacions fisiològiques i de seguretat (física, mental i financera) adquireixen importància. Els col·laboradors tenen incerteses, cal transmetre’ls confiança. Cal aprendre a liderar equips virtuals.

La preocupació dels propietaris immobiliaris no és tant cobrar les rendes de l’estat d’alarma com saber quin futur tenen molts locals i oficines. S’ha de facilitar la seva reconversió en habitatges.

Hi ha por que l’ajut als més necessitats amb la renda mínima vital esdevingui un desincentivador econòmic, com sembla que és el PER.

Hi ha qui desitja que vinguin els homes de negre, perquè “amb aquesta colla no ens en sortirem”. En lloc de centrar-se en com aconseguir el màxim de fons europeus i com aplicar-los, se centren en lluitar pel seu espai polític. No és que alguns vulguin “veneçualitzar-nos”, sinó que la majoria semblen autèntics incompetents. Mostres d’aquesta incompetència són l’oportunitat de les mesures fiscals de l’impost de patrimoni i successions de la Generalitat de Catalunya i moltes de les declaracions del vicepresident del Govern Central. Fruit parcial d’aquesta incompetència és la decisió de Nissan, presa dins d’una estratègia global, afavorida pel nostre clima polític tan poc business friendly. Fa temps que s’ha perdut el fil entre la política i la societat civil. Nissan tindrà molta repercussió als mitjans, però no és res comparat amb els milers d’autònoms i petits empresaris que no surten a cremar pneumàtics a les carreteres.

Alguns empresaris estan arribant a la conclusió que Marx tenia raó en dir que “la política és l’art de cercar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”.

Jordi Tarragona Coromina, Professor Col·laborador dels Estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.