Mario Draghi, aquesta setmana, ha tornat a carregar i disparar el bazuka. Concretament, ha anunciat una retallada del tipus d’interès bàsic de finançament de l’eurozona (del 0,05% al 0%), una rebaixa en la remuneració de les reserves monetàries que els bancs comercials tenen dipositats en el banc emissor (del -0,3% al -0,4%) i una ampliació del programa de compra de deute (de 60.000 milions mensuals a 80.000), ampliat a partir d’ara amb deute de les empreses i no només d’estats o bancs.
Els dipòsits bancaris en el Banc Central Europeu (BCE) es penalitzaran amb el -0,4% a partir d’ara. Això significa que 1.000 euros es convertiran al cap d’un any en només 996. Per tant, el banc del qual som clients pagarà per tenir dipositats els diners en el banc central. És una nova mesura radical en aquesta carrera desenfrenada cap a l’apocalipsi financer. Des del BCE i el conjunt dels altres bancs centrals, es va esgotant la munició de la política monetària ultraexpansiva. Primer va ser la imposició de tipus d’interès artificialment baixos durant llargs períodes de temps, amb tots els efectes negatius que això comporta. Va seguir la ronda de fabricació de moneda (quantitative easing) a través de la compra de deute, majoritàriament públic, i la barra lliure de liquiditat a tots els bancs europeus que ho sol·licitessin (LTRO). En definitiva, finançament pràcticament il·limitat i gratuït pels dos socis privilegiats del Banc Central: l’Estat i la Banca. L’última mesura desesperada del BCE ha estat la imposició d’un tipus d’interès negatiu en els dipòsits que les entitats financeres mantenen obligatòriament en el banc central.
La retòrica oficial, defensada pels economistes convencionals, és que la fabricació de moneda a cost zero reactivarà la inversió, el consum i, en última instància, l’economia. I que la devaluació de l’euro estimularà les exportacions alhora que reduirà les importacions. I que d’aquesta manera tan senzilla, qui ho havia de dir, es solucionaran tots els greus problemes. Aquesta explicació és falsa. La impressió de paper moneda no és cap panacea ni converteix les pedres en pa. En anteriors articles hem explicat amb detall tots els efectes negatius que aquestes polítiques generen. Provoquen una incorrecta assignació del capital. L’accés sense restriccions a finançament a cost zero portarà inevitablement a l’escomesa de massives inversions errònies en els sectors més allunyats del consum (béns de capital, construcció, fabricació d’acer, mines de carbó…) que hauran de ser, tard o d’hora, interrompudes amb grans pèrdues. Es formaran bombolles financeres, endeutament galopant i minoració de l’estalvi, insolvències bancàries (amb rescats públics), agreujament de les diferències socials al castigar el petit estalviador i premiar el gran dilapidador de recursos… El fracàs d’aquesta política monetària tan expansiva ha estat reconegut pel propi Mario Draghi, que en la compareixença del dijous va retallar les previsions de creixement del PIB a l’eurozona pel 2016 i 2017, admetent també que no podrà complir amb l’objectiu d’inflació promès. Mario Draghi s’ha quedat sense munició en el bazuka del BCE, després d’haver disparat allà on no calia. Com respondrà ara a la propera crisi? Sortirà l’helicòpter del BCE per llançar euros des del cel per tota la geografia europea? El governador està nu, com el rei en el famós conte de Hans Christian Andersen, i els mercats se n’adonen. Interessos negatius també pressionen a la baixa els dèbils marges bancaris i afegeixen més tensió en el compte de resultats. Si les entitats financeres han de pagar al BCE per dipositar les reserves bancàries i també l’euríbor és negatiu, no ens estranyem que aviat ens traslladin a nosaltres els interessos negatius. Els comptes corrents, en el clímax del surrealisme monetari, podrien suportar interessos negatius. En altres paraules, els clients hauríem de pagar per dipositar els nostres estalvis en una entitat financera. La mesura seria equivalent a un nou impost (no votat en seu parlamentària) que recauria sobre els diners i els dipòsits bancaris.
Des de les pomposes paraules de Mario Draghi, l’estiu del 2012, que faria qualsevol cosa per salvar l’euro, no han passat ni quatre anys. Podríem pensar almenys que s’ha aprofitat aquest temps per fer els deures allà on cal, això és, en termes de millora d’exportacions, competitivitat i reducció de l’atur? La resposta és negativa. La lleugera millora de les exportacions no prové ni de la innovació ni de la qualitat, sinó de l’artificial paritat de l’euro, que pot canviar en qualsevol moment. La reducció de les importacions, en bona part, es deu a la gran baixada del preu del petroli, fet que pot canviar amb l’apreciació del dòlar (el cru es paga en dòlars). Per tant, la millora de la balança comercial és transitòria. Per altra banda, l’atur baixa per la disminució del nombre de persones que busquen feina, sigui perquè emigren o perquè renuncien a seguir buscant treball. El que caldria és reduir l’atur fent augmentar l’ocupació. I no una ocupació temporal i precària, sinó els contractes indefinits a temps complet (la suma d’hores treballades per tres persones amb contracte escombraria pot ser inferior a les hores d’un sol contracte indefinit). Aquestes són les reformes necessàries i no les d’impuls de la demanda o fabricació de moneda.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)