La candidatura olímpica Madrid 2020 ha passat del somni al malson amb molt poc temps. La capital espanyola es desperta com una ciutat olímpica… però sense Jocs Olímpics. De manera semblant a com el país té una sobredimensionada infraestructura en trens d’alta velocitat, però sense passatgers. És la quarta vegada (tercera consecutiva) que Madrid presentava la seva candidatura per organitzar uns Jocs Olímpics. Des que la comissió avaluadora del COI va dictaminar que les tres ciutats candidates reunien les condicions òptimes per organitzar-los, a la capital espanyola es va pr
oduir la tragèdia del Madrid Arena, amb cinc morts, a la capital nipona continua descontrolada la fuita d’aigua contaminada de la central nuclear de Fukushima, i en ple centre d’Istanbul el govern turc reprimia amb contundència la manifestació dels indignats. Malgrat tot, i en primera instància, Madrid va aconseguir la millor nota tècnica (8,09), just per davant de Tòquio (8,02). L’argument principal era tenir el 80% de les infraestructures realitzades, ni que sigui acumulant un deute municipal superior als 7.400 milions d’euros (el 63,5% del deute de les grans ciutats espanyoles).
L’organització d’uns Jocs Olímpics implica importants despeses organitzatives (a fons perdut), la construcció de quantioses infraestructures, tant esportives com urbanes, i la possibilitat de capitalitzar en el temps una superior activitat econòmica i turística. En el cas de Barcelona ’92, el balanç va ser positiu. Les despeses organitzatives van sumar 1.815 milions d’euros (any base 2000) i les inversions en obres 10.660 milions. En total, un desemborsament de 12.475 milions, per generar un retorn econòmic a llarg termini estimat en 34.628 milions. La transformació urbanística de Barcelona, minimitzant la inversió únicament esportiva (inferior al 9% del total de l’obra), va tenir un impacte immediat molt important, augmentant l’activitat econòmica i l’atractiu turístic de la ciutat.
El llegat positiu d’uns Jocs, però, és més l’excepció que la norma. Montreal ’76, Atlanta ’96 o Atenes ’04 varen fracassar estrepitosament. Més enllà de l’indubtable impacte mediàtic internacional de la ciutat organitzadora, el pressupost olímpic es desvia invariablement a l’alça en l’apartat de despeses. Aquests sobrecostos han estat quantificats per un estudi de la Universitat d’Oxford en un 179% de mitjana (molt superior en el cas de Montreal ’76, que partia amb un pressupost inicial de 310 milions per acabar amb uns costos de 1.500 milions). Segons estimacions preliminars, el cost inicial de Madrid 2020 podia superar els 18.000 milions d’euros. Amb semblants despeses, Mario Monti va optar per retirar la candidatura de Roma adduint motius de responsabilitat fiscal. No va ser el cas de Madrid, que donava la impressió de necessitar molt més els Jocs que no pas els Jocs a Madrid.
Pot un país hiperendeutat, amb un rescat bancari en curs i unes institucions i partits polítics tacats per la corrupció, organitzar uns Jocs Olímpics? La resposta ha estat que no de manera contundent, quasi ignominiosa. La marca España ha fracassat estrepitosament i l’ambiciós projecte de Ruiz-Gallardón va quedar descartat a la primera. Quan es perd la confiança en la classe dirigent i en el seu projecte Madrid 2020, la manca de credibilitat s’estén de manera transversal. De l’esperança d’una tímida recuperació es passa a l’evidència de la nul·la solvència econòmica d’Espanya, mentre que el cas “Operación Puerto” obre molts interrogants a la versió oficial de les autoritats i passa a confirmar la falta de voluntat en la lluita contra el dopatge. Malgrat això, ni els polítics ni els mitjans de comunicació sota el seu control fan cap mena d’autocrítica. No s’accepten els errors propis davant un fracàs olímpic, i la premsa de Madrid parla sense pudor de “trampa olímpica” o que “Madrid tiene sentido, el COI no lo tiene”. Hi ha circumstàncies en què per estupidesa o debilitat humanes, els errors propis no es corregeixen. Ara bé, mentre els errors d’una minoria els acabi pagant la majoria, hi ha algun incentiu per esmenar-los? Podem tenir alguna esperança que l’home (i la dona), els únics animals que ensopeguen una i altra vegada en la mateixa pedra, corregiran els seus errors, quan les conseqüències dels actes propis recauen sobre els altres?
La celebració olímpica beneficia especialment els polítics, ja que la gran projecció publicitària i d’imatge que aconsegueixen els permet aspirar amb moltes garanties a la reelecció. Tant Ana Botella com Ignacio González buscaven el revulsiu i l’impuls definitiu a encapçalar amb garanties les properes eleccions municipals i autonòmiques. Naturalment, tot a costa del contribuent, qui haurà de fer-se càrrec del malbaratament de recursos. Malgrat que el 80% de les enquestes en les webs digitals es mostren contràries a presentar una nova candidatura pel 2024, el ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, no vol tancar la porta i brinda el seu suport incondicional al fet que Madrid insisteixi per quarta vegada consecutiva. És un exercici constant de fatxenderia, prepotència i tancada autodefensa de la casta política. En aquestes circumstàncies, s’ha de permetre que tiri endavant una nova candidatura de Madrid 2024 o bé s’exigiran dimissions i responsabilitats pels milions d’euros llençats a la claveguera?
Jordi Franch Parella – Doctor en Economia i Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB