El científic Albert Einstein considerava que no podem resoldre problemes pensant de la mateixa manera que quan els vam crear. Sembla molt evident, especialment quan reincidim en teories o accions obertament equivocades. Si una empresa té un problema d’ingressos massa migrats i la causa són els elevats preus de venda, no servirà de res pujar encara més els preus. Això només agreujaria el problema. Hauria de provar altres estratègies comercials com redefinir el producte o impulsar una campanya de màrqueting. I si un jove presenta símptomes d’addicció als videojocs, no servirà de res permetre-li una connexió il·limitada a Internet. No podem resoldre un problema quan està mal plantejat. I no podem solventar la crisi reincidint agreujadament en les mateixes conductes que l’han originat. Com hem explicat des d’aquesta mateixa tribuna moltes vegades, el cercle viciós consistent en augmentar el deute i monetitzar-lo amb la creació de moneda és causa de les profundes crisis financeres i recessions econòmiques que fustiguen la nostra societat. Malgrat tot, el Banc Central Europeu (BCE) i la Reserva Federal (Fed) dels EUA ho han tornat a fer.
Davant els símptomes d’alentiment del creixement i de crisi econòmica (Alemanya, per primera vegada en 6 anys, està a punt d’entrar en recessió tècnica a l’encadenar 6 mesos consecutius amb caiguda de l’activitat), el BCE ha anunciat que reprèn el programa de compra de deute públic per temps indefinit (20.000 milions mensuals) i manté el tipus d’interès al 0% sine die. No han passat ni 9 mesos des de la finalització del programa de “flexibilització quantitativa” (eufemisme utilitzat per designar la fabricació de moneda a favor dels Estats i entitats financeres), que ja hi tornem a ser. No ha estat suficient la creació de 2,6 bilions d’euros entre 2015 i 2018, que ara iniciem una nova ronda. A més, aquesta no té data prevista de finalització (és open-ended). I presenta el perill addicional de trencar normes consensuades al si del propi govern del BCE. Una d’aquestes normes diu que el BCE no pot acumular més d’una tercera part del total del deute públic d’un Estat. I amb el nou ritme d’adquisicions anunciat, Holanda i Alemanya superaran aquest límit màxim amb només 5 i 10 mesos respectivament. Mario Draghi també ha anunciat que rebaixa l’anomenada facilitat marginal de dipòsit, això és la remuneració del BCE als bancs comercials per les reserves que aquests tenen dipositats en el banc emissor, del -0,4% al -0,5%. La mesura equival a un impost a la banca per les reserves excedents aparcades en el BCE, que cobraran els governs, amb la intenció que no estiguin ocioses sinó que els bancs prestin a particulars, famílies i empreses.
Pel que fa al Banc Central dels EUA, la Fed, ha rebaixat aquesta setmana un quart de punt el tipus d’interès bàsic, situant-lo en el 2%. En un país en situació de plena ocupació, amb un atur tècnic de només el 3,7% i un creixement del PIB interanual superior al 2%, aquesta mesura expansiva només es pot justificar per dos motius. O la Fed espera un empitjorament de l’economia als EUA o es limita a obeir la veu de l’amo Donald Trump, en flagrant incompliment de la pretesa independència del banc emissor. El que crida més l’atenció, però, és el sobtat increment de l’interès interbancari a curt termini que paguen les entitats financeres. És l’anomenat repo rate. Operar en un mercat tan desconegut del gran públic com essencial per al correcte funcionament del sistema financer nord-americà i, per extensió, mundial. Les entitats financeres, per estrany que sembli, es financen a curt termini (amb comptes corrents a la vista, p. ex.) i inverteixen a llarg termini (amb una hipoteca a 30 anys, p. ex.). Els fons d’inversió, intermediaris financers i la banca d’inversió fan el mateix amb els anomenats acords de recompra (repurchase agreements).
El funcionament és el següent: l’operador en el mercat ven títols de deute públic als bancs a canvi de diners líquids que invertiran a llarg termini, amb la promesa de recomprar aquests títols l’endemà tot pagant un interès. Aquest interès sol ser molt moderat, però aquesta setmana s’ha disparat del 2% al 10%. Això significa que el cost del finançament és molt superior al rendiment de les inversions i que, per tant, d’allargar-se la situació pot portar a la fallida de tot el sistema financer, profundament interconnectat i interdependent, que cauria per la reacció en cadena o efecte dòmino. La resposta immediata de la Fed ha estat com la del cos de bombers d’urgències, injectant 116.000 milions d’euros al sistema financer en només dos dies. Feia més de 10 anys que no es donava aquesta alarmant situació. Tot indica que la Fed ha perdut el control del sistema i que aviat haurà de tornar a comprar deute públic, com fa el BCE. És un senyal de què les condicions del mercat financer poden canviar dramàticament i sense avís. La política monetària ha gastat tots els seus cartutxos. I la política fiscal, en països tan fortament endeutats com Espanya, tampoc té marge de maniobra. Estem al final d’un carrer sense sortida. Cal preparar-se per els plors i el cruixit de dents.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.