De ben segur que tots ens hem plantejat alguna vegada per què els productes duren cada vegada menys, i molt probablement no hi hem trobat una explicació prou raonable.
Per exemple, abans les rentadores podien durar perfectament 15 anys o més, mentre que avui en dia aquest seria un plantejament de gairebé ciència-ficció en el 90% dels casos. L’explicació a aquesta realitat la trobem en l’escurçament (intencionat i projectat ja des de la fase de disseny) de la vida útil dels productes, fenomen que rep el nom d’obsolescència programada.
Des d’un punt de vista 
empresarial, l’obsolescència programada estimula la demanda de manera accelerada, i es pot veure com una estratègia de lucre econòmic immediat en incentivar els consumidors a comprar, i comprar, i comprar. Ara bé, aquest plantejament comporta el risc de caure en el punt de mira crític de la societat, la qual està cada vegada més conscienciada en temes de responsabilitat social corporativa.
Diferents estudis de l’àrea d’administració d’empreses han definit la responsabilitat social corporativa com el compromís de les empreses envers una gestió econòmica i mediambientalment sostenible, que té en compte els interessos dels diferents grups d’interès (clients, proveïdors, administracions, societat, etc.), alhora que es maximitzen resultats i valors econòmics, socials i mediambientals.
Davant d’aquesta definició, els productes que estiguin programats per fallar són un concepte antagònic als principis de responsabilitat social i gestió ètica. Cal tenir en compte que cada producte que arriba al final de la seva vida útil suposa una font de contaminació per a l’entorn, i per tant una amenaça a l’equilibri mediambiental. A més, podríem qüestionar si desenvolupar un producte amb un final de vida artificial i accelerat, que es projecta intencionadament, és una pràctica responsable.
Un altre tipus d’obsolescència és aquella en la qual un producte es torna obsolet perquè ha deixat d’estar de moda, i aquí si que els consumidors en som directament responsables, si bé és cert que el màrqueting que hi hagi darrera en pot ser el responsable principal.
Com a consumidors hauríem de qüestionar les pràctiques de disseny i de desenvolupament dels productes, de la mateixa manera que veiem amb mirada crítica les pràctiques productives de les empreses. Estem immersos en una societat de consum, que es mou a ritmes molt accelerats, i que en molts casos no posa fre al consum irresponsable. Els avenços aconseguits durant l’últim segle han millorat les condicions de vida i de confort de les persones, però han tingut com a contrapartida un important impacte sobre el planeta Terra, i han obert camí cap a reptes de sostenibilitat a escala mundial. Entre aquests reptes figuren el canvi climàtic, l’esgotament dels recursos, i els danys als ecosistemes.
En resposta a l’obsolescència programada, algunes empreses adopten l’estratègia totalment oposada, i adopten pràctiques de disseny sostenible tals com augmentar la vida útil dels productes (per exemple dissenyant productes evolutius) o dissenyar productes que siguin reutilitzables o reomplibles (per exemple les bosses de la compra).
Empreses i societat hem de tenir present que el motor de canvi als problemes mediambientals el trobem en l’adopció de pràctiques sostenibles, és a dir, en la utilització racional dels recursos naturals i dels béns i serveis dels ecosistemes, de manera que permeti el manteniment de la diversitat biològica alhora que el benestar social.
Dra. Carla Vintró Sánchez Professora col·laboradora dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC) i de l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa