Les dades del mes de gener mostren un creixement de les exportacions catalanes superior al 10% (en relació al gener 2011), i una reducció de les importacions de gairebé el 8%.
Són bones dades. Francament bones. Mostren que s’està reduint el dèficit comercial i és un clar indicador de la competitivitat de les empreses catalanes: cada cop hi ha més gent d’altres països que opta per adquirir productes fabricats a Catalunya.
Això després d’uns anys en els que alguns preveien que pràcticament desapareixeria la indústria al nostre país, a causa de l’encariment relatiu de la mà d’obra i d’altres costos, i de l’obertura de fronteres envers a les importacions de països asiàtics. Això és cert: actualment poques de les empreses catalanes que operen en mercats globals poden competir-hi per preu. Han de comercialitzar productes diferenciats, i el seu èxit mostra que hi ha professionals que estan fent bé les coses, aconseguint una oferta millor que la de la competència provinent d’altres indrets, sovint més barata.
No obstant això, abans d’obrir l’ampolla de cava (català) i celebrar-ho, hem d’analitzar les dades amb més de detall a fi de veure els aspectes que encara manquen millorar.
En primer lloc, hem de tenir en compte el context en què es produeix aquest increment. L’economia catalana i espanyola es troba en un moment d’estancament i per tant, de dificultats en molts sectors per a créixer o fins i tot mantenir-se en el nostre país. És ben sabut que un mercat local en retrocés és la motivació més habitual de les empreses per a internacionalitzar-se. Vendre a l’exterior, comporta habitualment més barreres que la comercialització al mercat nacional, a vegades de tipus legal (aranzels, homologacions…), o bé cultural/idiomàtiques, de coneixement del mercat, etc.; això fa que quan el mercat local està en expansió (com passava a Espanya fa 5-6 anys), costi més que les empreses es decideixin a “complicar-se la vida” anant a vendre a d’altres països. Quan el mercat domèstic està en recessió, és una conseqüència gairebé inevitable que es busquin clients a d’altres àrees comercials.
En segon lloc, hem de considerar la composició d’aquestes exportacions. Els principals sectors exportadors de Catalunya són els de productes químics, béns d’equip i el sector de l’automòbil.
El punt positiu és que es tracta d’indústries de valor afegit mig-alt. Ara bé, és important precisar que estan dominades per empreses multinacionals, que si bé tenen fàbriques a Catalunya, això sol ser a canvi de rebre força incentius per part de l’administració i en les quals sempre hi ha un risc inherent de deslocalització de la producció (i amb aquesta de les exportacions).
El darrer matís ve pel destí de les exportacions: la majoria (prop del 65%) van dirigides a la Unió Europea. És evident que aquest és el mercat natural de les empreses catalanes, tant per una qüestió d’acords comercials, com de tradició i de potencial econòmic. Ara bé, es tracta de mercats majoritàriament madurs, i amb un creixement per tant baix o inexistent en certs casos. També cal tenir en compte que un indicador del grau d’internacionalització d’una economia és la seva presència en mercats distants cultural o geogràficament, de manera que l’economia catalana encara podria avançar més en aquest sentit, amb una major diversificació geogràfica de la seves exportacions.
D’aquestes dades, se’n desprenen doncs vàries conseqüències:
Cal seguir avançant en la internacionalització de les Pimes, que suposen el 99% de les empreses del nostre territori. En aquest sentit és una bona notícia el recent llançament a Catalunya de nous programes de suport per a la iniciació a l’exportació; però no ho és que les institucions autonòmiques i estatals que treballen aquí en aquest àmbit no hagin pogut continuar col•laborant en l’oferta d’un únic programa conjunt d’iniciació a l’exportació (com era fins l’any passat, l’anomenat programa NEX-PIPE).
És desitjable que les empreses catalanes explorin d’altres mercats en creixement i en molts casos amb més oportunitats que la Unió Europea. Deixeu-me citar tres exemples de mercats en creixement, una bona consideració de les nostres empreses i en canvi, insuficientment treballats: en primer lloc el de Llatinoamèrica, el qual té uns importants lligams culturals i històrics amb l’estat espanyol, i també amb Catalunya, amb països amb un gran potencial (als ja més coneguts com Brasil, Mèxic o Xile, se n’afegeixen actualment de nous com Perú, o Colòmbia). En segon lloc el mercat dels països àrabs, (Nord d’Àfrica i Orient Mitjà), amb països amb un alt poder econòmic (Aràbia Saudí, Kuwait, Qatar, Emirats Àrabs…), i amb voluntat per adquirir tecnologia occidental. I en tercer lloc el de Rússia, mercat gran i en expansió i que aquest any entrarà a la OMC (Organització Mundial del Comerç), reduint així les seves barreres duaneres.
En definitiva, l’economia catalana continua en el seu procés de creixement internacional. Això és positiu però cal enfortir aquest creixement i fer-lo més sostenible en el temps, sense que depengui tant de la conjuntura econòmica i amb exportacions diversificades tant a nivell de mercats, com de les empreses que les porten a terme.
Joan Freixanet Solervicens – Professor col·laborador dels estudis d’Empresa de la FUB
Consultor en Estratègia Internacional de l’Empresa.