La situació que estem vivint té moltes connotacions que són objectivament negatives i, fins i tot, dramàtiques. La mort d’un familiar, la pèrdua del lloc de treball, l’agreujament de la pobresa i de les diferències socials, l’angoixa, la possible pèrdua de llibertats civils… Res pal·lia el dolor d’aquestes circumstàncies. La crisi econòmica i social que haurem d’afrontar a partir d’ara també és inevitable. Cap sortilegi ens en salvarà i caldrà provar el calze amarg d’una severa depressió econòmica. Amb tot, el futur no està escrit enlloc, sinó que està per fer. I per tant, les decisions que prenguem modelaran la nova realitat post COVID-19. Situem-nos un segle enrere. Un món a les acaballes de la Primera Guerra Mundial connecta l’horror de la destrucció bèl·lica amb l’anomenada Grip Espanyola. Una pandèmia vírica que acaba amb la vida d’entre 50 i 100 milions de persones a tot el món. A Espanya moren aproximadament 200.000 persones, l’1% de la població. En termes quantitatius, res comparable amb la mortalitat fins ara provocada pel coronavirus. Per fer-nos una idea, un 1% de la població espanyola equivaldria a multiplicar per 17,5 el número de víctimes mortals registrat fins aquests moments. I també aleshores, com passarà ara, el món va entrar en crisi. És l’anomenada crisi oblidada de 1920-21. I si no es recorda i rep poca atenció, fins i tot als llibres d’història econòmica, és per algun motiu que caldria puntualitzar.
La crisi comprèn un període de temps breu, que comença el gener de 1920 i acaba el juliol de 1921. Per tant, un any i mig de patiments que donarà lloc a la feliç dècada dels 20, fins que la felicitat s’acaba definitivament amb el Crac del 1929. Durant la crisi del 1920, s’estima que el PIB dels EUA va caure un 9%, una xifra molt similar a la prevista per Espanya aquest any. La producció d’automòbils va caure un 60% en termes interanuals, i el total de la indústria ho va fer el 30%. De nou, i molt curiosament, aquesta xifra coincideix amb les previsions que va fer la Cambra de Comerç de Manresa el passat 25 de març quan, basant-se en l’estudi de creixement econòmic i activitat empresarial al Bages, pronosticava una baixada del 30% del valor afegit brut en els sectors de material de transport, indústria tèxtil, metal·lúrgia, maquinària i material elèctric. Un punt diferencial és la intensa disminució dels preus experimentada el 1920, arribant al -18%, i l’increment breu de l’atur que va pujar fins el 10%, per tornar a baixar ràpidament i recuperar la plena ocupació. Actualment, en una economia molt més rígida i intervinguda, els preus no es deixaran caure tant, mentre que el càncer de l’atur tornarà a assolir nivells metastàsics amb xifres del 20% a Espanya. Previsiblement, la llista de desocupats tornarà a superar els 5 milions. Una altra diferència important la tenim en el comportament dels Bancs Centrals. La Reserva Federal dels EUA incrementava el tipus d’interès el desembre del 1919 del 4,75% al 5%. Dues setmanes més tard es tornava a pujar fins el 6% i arribava al 7% el juny de 1920. Simultàniament, el president Warren Harding i el secretari del Tresor Andrew Mellon van estar d’acord en reduir l’impost de renda per facilitar la recuperació. El pressupost federal també es va reduir, entre 1920 i 1922, de 6.300 milions de dòlars a 3.200 milions. Sí, ho han llegit bé: una reducció de la despesa pública superior al 40%!
Cal insistir i prestar atenció, per tant, a la combinació de polítiques monetàries i fiscals que van permetre superar amb rapidesa la crisi del 1920. No es va monetitzar el deute públic ni es varen incrementar els impostos. Comparant-ho amb la situació actual, les diferències són abismals. Els principals bancs centrals, inclòs el BCE, fa anys que es dediquen a comprar deute públic i finançar Estats fallits com el d’Espanya, mantenint el tipus d’interès en el 0%. I els impostos i cotitzacions a la Seguretat Social, molt alts, no tenen cap perspectiva de baixar. Pedro Sánchez esperava obtenir a Brussel·les, una vegada més, un xec en blanc. No ha estat així. De moment, el BCE continua comprant deute públic espanyol, però el Tribunal Constitucional alemany ha emès una sentència on qüestiona la legitimitat d’aquesta pràctica per interferir en les competències pròpies dels Estats de la Unió Europea. El BCE no pot finançar il·limitadament els governs d’Espanya i Itàlia. La mesura no perjudica només la qualitat de l’euro, sinó que compromet seriosament la salut del sector financer i afecta negativament l’economia real. Els bancs tenen molts problemes per sobreviure en un entorn d’interessos nuls o negatius. Per reactivar la inversió productiva i l’estalvi necessitem urgentment tornar a interessos positius. La UE ja es va dotar d’un Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) justament per superar circumstàncies com les actuals. Si el govern espanyol és molt reticent a demanar aquesta ajuda és per l’estigma polític que comporta, perquè són fons de suport condicionals sotmesos a controls comunitaris. Una vegada la UE rescati l’Estat espanyol, la disciplina fiscal serà inevitable.
També caldria suprimir temporalment l’impost sobre els beneficis de les empreses i els mòduls que paguen molts autònoms. Acompanyat de la reducció en la cotització per contingències comunes a la Seguretat Social permetria augmentar l’estalvi necessari per recapitalitzar les empreses insolvents, al mateix temps que incentivaria la creació de noves empreses. Aquestes mesures reactivarien molts negocis i un munt de noves empreses naixerien per donar resposta a les noves demandes socials. Seria una sortida de la crisi en forma de V, com la del 1920-21. L’alternativa, continuar amb polítiques monetàries i fiscals ultraexpansives, ens aboca a l’abisme d’una crisi en L i al paroxisme dels mals que ens afligeixen.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.