Un dels cicles de concerts estiuencs d’alta qualitat és el que ens ofereix el Festival Internacional d’Orgue de Montserrat. Quatre concerts on el rei dels instruments, com a solista o acompanyat d’altres instruments, mostra les seves immenses possibilitats musicals i deixa sentir una gran varietat de sons. L’orgue de l’abadia montserratina, en una construcció imponent de quasi 13 metres d’alçada, disposa de més de 4.000 tubs, dividits en 63 registres, que es distribueixen en quatre teclats, que es toquen amb les mans, i un de pedal que es toca amb els peus. El tercer concert d’aquesta temporada va anar a càrrec de l’organista coreana Riyehee Hong. El programa que presentava, molt atractiu, estava integrat totalment per compositors del cànon occidental, sense cap concessió a la seva cultura d’origen de l’orient llunyà. De fet, la imponent Passacaglia i fuga en do menor de Bach n’acaparava la centralitat. El concert va ser espectacular i va deixar esbalaïts els nombrosos assistents que omplíem la basílica. Ens hauria de cridar poderosament l’atenció el nivell de magistralitat de l’intèrpret sudcoreana. No només pel seu domini aclaparador del llenguatge musical i la tècnica organística exhibida.
I és que Corea del Sud, fa pocs anys, era un país tan pobre i miserable que la gent prou feines tenia per menjar un grapat d’arròs al dia. I amb poc temps ha fet un canvi radical. L’any 1950, després de la Segona Guerra Mundial, el petit país asiàtic tenia un PIB per càpita tercermundista de només 1.311 dòlars. Molt inferior al d’una Espanya empobrida i castigada per la guerra civil. Però fins i tot inferior al d’un país tan pobre com el Congo, que presentava un PIB per persona de 2.033 dòlars. Actualment, el PIB per càpita de Corea del Sud és de 44.561 dòlars, molt superior al del Congo, també al d’Espanya, i fins i tot al de la Gran Bretanya. En només 70 anys, el petit tigre asiàtic ha multiplicat la renda personal per un factor de 34. És un registre extraordinari. Amb només una generació, Corea del Sud ha passat literalment de morir de gana a excel·lir internacionalment en sectors com l’electrònica i telecomunicacions, construcció de cotxes i vaixells, fabricació de productes cosmètics i pel·lícules, pianistes virtuosos i organistes com Riyehee Hong.
Els resultats del creixement a Espanya són en comparació molt més dolents. La baixa productivitat de l’economia espanyola relega el país al carril lent de l’autovia del creixement. Mentre els bòlids asiàtics l’avancen per l’esquerra a gran velocitat, l’economia espanyola es mostra incapaç no només d’atrapar la renda per habitant dels països emergents, sinó també la dels europeus mitjans. Un altre país que ha superat Espanya amb molt pocs anys ha estat Estònia. Vint-i-cinc anys li han estat suficients per passar de l’aïllament del domini soviètic a ser el petit Silicon Valley europeu. El país bàltic ja ha superat Espanya en PIB per habitant, quan fa només quinze anys era un 40% inferior al nostre. Es tracta d’un miracle econòmic? Què tenen aquests països que no tingui Espanya? Com ho han fet? Doncs d’una manera francament senzilla. Deia Adam Smith que per aixecar una societat des del nivell més baix de barbàrie al més alt d’opulència, només calen impostos baixos, un nivell d’administració pública tolerable i un entorn de convivència justa i pacífica. Així ho han fet.
Des de la seva independència de l’URSS, Estònia ha instaurat un sistema fiscal amb impostos molt moderats i simplificats, que no grava la reinversió dels beneficis empresarials, tot acompanyat d’una burocràcia senzilla i digital. Mentre que els impostos en aquest país nòrdic de només 1,3 milions d’habitants són del 20% proporcionals, tant per les empreses com sobre la renda de les persones físiques, aquí paguem el 25% de societats i podem arribar a pagar més del 50% de renda, amb una progressivitat fiscal massa exagerada que dificulta la formació de capital. Mentre que Estònia és un paradís digital on els tràmits administratius són els mínims i imprescindibles, aquí continuem sotmesos a una burocràcia que tenalla l’activitat econòmica i coarta la creativitat empresarial. La pèrdua de temps en tràmits innecessaris redueix la nostra competitivitat. El temps és or i no l’hem de malgastar.
La desconfiança cap a l’Estat heretada de l’antic bloc soviètic ha fet que el país potenciés una administració liberal i que la relació entre el sector públic i el privat hagi arribat a ser molt fluïda Mentre que Estònia equilibra els pressupostos públics, Espanya encadena els dèficits més elevats de la Unió Europea (11% del PIB el 2020). I mentre que el deute públic del país nòrdic no supera el 20% del PIB, aquí hem arribat al 125% i continuem endeutant-nos. El sector tecnològic d’Estònia suposa el 15% del PIB, molt superior al d’Espanya. I això s’ha aconseguit sense gastar grans sumes de diners públics en R+D, sinó millorant l’educació i fomentant l’esperit emprenedor. El somni dels escolars no és ser funcionaris ni famosos de la pantalla, sinó empresaris i empresàries. De fet, Estònia és el país amb més start-ups per habitant. En la vigília del nou curs escolar que començarà demà, Estònia ens ofereix la lliçó inaugural més estimulant i atractiva.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.