L’escenari europeu sorgit de les passades eleccions, malgrat les incerteses, convida a l’optimisme. Amb una alta participació es posa fi al bipartidisme de conservadors i socialdemòcrates, intervencionistes tots de dretes i esquerres, mentre que l’auge de la ultradreta eurofòbica de Salvini, a Itàlia, i Le Pen, a França, és menor a l’esperada i no tenen força per bloquejar les institucions comunitàries. L’element positiu és el dinamisme mostrat pels liberals, amb força diversitat interna, i els verds, amb molt vot juvenil, que aporten un europeisme plural i renovat. En negatiu, a la nova Eurocambra hi haurà 173 diputats ultradretans repartits en tres grups. El més radical és el de l’Europa de les Nacions (ENF), que integra a Matteo Salvini i Marine Le Pen. Estan en contra de l’euro i de la immigració i a favor de la unitat nacional. Primer, sempre, els italians (amb Salvini) o els francesos (amb Le Pen). El segon grup és el dels conservadors reformistes (CRE), fundat per l’ex primer ministre britànic David Cameron i còpia light del primer, que compta amb la ultradreta finlandesa, danesa, polaca i amb l’Alternativa per Alemanya. El tercer grup és el Partit del Brexit de Nigel Farage (EFDD), que no suposa cap garantia de futur ni a l’hora de fer aliances perquè el seu objectiu és justament marxar de la Unió Europea (UE). Finalment, dins d’aquest bloc cal considerar el partit de Viktor Orbán a Hongria, el Fidesz, que pot trencar amb els populars, on pertanyen fins ara, i passar-se al bloc euròfob. En qualsevol cas, tots sumats no arriben al 25% de l’eurocambra i la seva actuació conjunta està debilitada des de l’inici, perquè l’interès de tots aquests partits és nacional. En oposició a aquest bloc anti-Europa, destaquen els verds, amb 69 eurodiputats, i els liberals amb 109 escons. Capitalitzen la crisi del socialisme, que sí guanya a Espanya, i de l’extrema esquerra de Syriza i Podem. Mobilitzen el vot jove i, reivindicant una Europa oberta i democràtica, són l’esperança del demà.
Molts dirigents critiquen la manca d’identitat europea i aspiren a la centralització del poder polític a Brussel·les, repetint i ampliant els mateixos errors que es cometen a escala domèstica dins del propi Estat. Ens referim justament als Estats territorialment grans i unitaris (com França, Gran Bretanya, Itàlia i Espanya) que amenacen amb fer fracassar el projecte europeu amb les seves faccions populistes i ultradretanes. Una Europa centralitzada, jacobina i homogènia a imatge de França, per exemple, és una distòpia. Europa és massa diversa, i és bo que ho sigui, per pretendre emular uns Estats Units d’Europa o una Europa federal. La identitat europea no és primària ni simple, sinó complexa i abstracta. Els europeus compartim la defensa de la dignitat humana i la necessària separació de poders, els drets fonamentals de l’home, la llibertat individual i de comerç, sent receptors de l’humanisme cristià en les seves tres denominacions catòlica, protestant i ortodoxa. Més Europa no significa més recursos gestionats des de Brussel·les. Més Europa no significa més polítics comunitaris ni més impostos, sinó tot el contrari. Un dels projectes europeus amb més èxit és el programa Erasmus, que permet la mobilitat dels nostres estudiants per poder visitar altres universitats europees. Una oportunitat d’enriquiment acadèmic i personal. En general, el mercat comú i el lliure intercanvi de mercaderies, serveis, persones, capital, idees i tecnologia és el gran avanç europeu que ha de ser preservat. Europa hauria de ser una unió de bones pràctiques compartides. Holanda ha de poder exportar i fer extensiu als restants països el seu sistema portuari i d’infraestructures modèlic, Finlàndia el seu sistema educatiu, Dinamarca el seu mercat laboral, o Alemanya la innovació del seu model productiu basat en la fortalesa de petites i mitjanes empreses (Mittelstand).
Com assenyala l’economista Ramon Tremosa i Balcells, gran coneixedor d’aquesta realitat, són els estats més centralistes del sud els que amenacen amb fer fracassar el projecte europeu. Espanya lidera la llista de desobediència europea per incompliment de reglaments, però la Comissió no té prou força per enfrontar-s’hi. Aquests grans Estats no fan ni deixen fer. En la defensa del status quo favorable als seus interessos, utilitzen les transferències pagades pels territoris més productius per subsidiar els menys productius. Un exercici de clientelisme polític que, després de 40 anys, no ha servit per fer espavilar les regions més endarrerides. Just al contrari, les converteix en addictes al subsidi públic d’un papà Estat que està encantat d’assegurar-se els seus vots. Durant anys s’han dedicat a nacionalitzar els èxits europeus i europeïtzar els fracassos nacionals. Amb el procés del Brexit, persones tan reticents a la secessió de països com el popular Manfred Weber, declarava que obria les portes, com a nous socis de la UE, a Escòcia i Irlanda del Nord. I és que així com els grans Estats centralistes han sabotejat el projecte europeu i amenacen amb fer-lo fracassar, els petits països són la millor garantia d’una Europa pròspera, unida en la diversitat, tan integrada econòmicament com disgregada políticament.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.