Facebook és la coneguda xarxa social fundada per Mark Zuckerberg i altres estudiants de Harvard l’any 2004. En aquests moments té més de 2.000 milions d’usuaris actius. Per tant, un 30% de la humanitat sembla estar registrada a Facebook. Segons algunes mètriques, és la segona web més visitada del món i mou un volum diari de 83 milions de fotos i incalculables comentaris. Alguns informes asseguren que el 90% dels joves de la generació Millennial, nascuts entre els anys 80 i 90, accedeixen a la xarxa un cop al dia com a mínim. La companyia amb seu a Califòrnia va facturar més de 40.653 milions de dòlars l’any 2017 i proporciona ocupació a més de 30.000 treballadors.
Pertany al selecte club GAFAM, integrat per Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft. Hom podria pensar que aquesta xarxa social és massa gran i poderosa per caure. Però estiguem segurs que no és així. Tota empresa és vulnerable, a excepció de les que mantenen una posició de monopoli en el mercat gràcies a la protecció de l’Estat. Els gustos dels consumidors no entenen de drets preadquirits ni de jerarquies empresarials. L’únic que busquen és la màxima satisfacció al menor preu. Si una empresa satisfà els seus interessos veurà com incrementen les vendes i els beneficis.
Pel contrari, quan alguna empresa no s’adapta a les seves preferències, decau i acaba desapareixent. Recordem el cas de Nokia, durant molts anys la líder en el sector dels mòbils, però que va pagar molt car una sèrie de decisions equivocades. L’empresa finlandesa era la líder indiscutible del sector. L’any 2007 acaparava més de la meitat dels guanys de tot el mercat de telefonia mòbil. Va ser el primer fabricant a entendre els telèfons com a complements de moda. Els seus innovadors dissenys i l’avançada enginyeria eren sinònims dels més alts estàndards de qualitat, i dispositius com el 3310 van marcar una època. Però era una companyia de maquinari, i no va saber detectar que, a partir de l’iPhone, el programari en els telèfons mòbils seria igual o més important que els seus components físics.
Des de l’aparició en escena de Steve Jobs, Nokia no deixaria de caure, passant de dominar la meitat del mercat a només el 3% l’any 2012. La divisió de dispositius de Nokia va ser comprada per Microsoft el 2013. Així va quedar el fabricant escandinau fora de la indústria, ja que Microsoft va decidir no seguir utilitzant la marca Nokia. Les pantalles tàctils varen desplaçar Nokia a la irrellevància, no podent igualar les prestacions que oferien els sistemes operatius Android i iOS. Era difícil presagiar que algun dia Nokia desapareixeria de l’escena de la telefonia mòbil i que arribaria una companyia sense experiència en aquest mercat a marcar una tendència, com és el cas d’Apple. La meteòrica caiguda de Nokia és un cas d’estudi que ens permet, un cop més, entendre la fragilitat d’una empresa que opera en condicions de competència. Si no aconsegueix seduir, els consumidors la deixaran caure al buit.
Altres casos molt destacats són el de l’empresa Kodak, líder indiscutible en el sector de la fotografia fins que no va saber (o voler) adaptar-se al món digital. O el de l’empresa Blockbuster, de lloguer de pel·lícules, fins la irrupció de Netflix en el mercat.
I aquest podria ser el futur que li espera a Facebook a mitjà termini. La companyia ha passat, en els darrers anys, de facilitar lliurement la informació a practicar la censura i el bloqueig de pàgines. Fa unes setmanes, Facebook va anar una mica més enllà a l’anunciar que suprimiria prop de 800 pàgines per incomplir les seves condicions de servei, quan tot apunta a motivacions polítiques. La xarxa social també ha revelat que un problema de seguretat sense precedents, descobert el 25 de setembre, va afectar gairebé a 50 milions de comptes d’usuaris. Facebook encara no ha identificat els pirates informàtics i el vicepresident de la companyia, Guy Rosen, descarta poder-ho fer.
Les generacions més joves abandonen la xarxa de Zuckerberg i en prefereixen d’altres com Instagram, YouTube, Snapchat o Twitter. I sense l’entrada d’aquests nous usuaris, la viabilitat de Facebook pot perillar a mitjà termini. El mercat lliure, sense barreres d’entrada, és una gran garantia pel consumidor i els seus drets. El client, quan decideix en quin producte gastar (i en quin no) està votant l’empresa que continuarà produint (i la que no).
El mercat lliure és una democràcia perfecta on cada euro equival a un vot. On el client està desprotegit i les empreses no tenen cap obligació de donar resposta a les seves necessitats és en els mercats monopolístics, garantits per privilegis de l’Estat. Un clar exemple n’és el sector financer, ahir rescatat amb diners públics i avui artífex del grotesc i vergonyós canvi de criteri del Tribunal Suprem pel que fa al pagament de l’impost de registre de les hipoteques. Que el govern de Pedro Sánchez emeti un decret llei obligant els bancs a pagar l’impost no impedirà que aquests acabin repercutint l’impost als clients via comissions o diferencial d’interès.
A les xarxes socials, que no requereixen de pagaments explícits, cada usuari amb compte actiu és un vot. Fins el moment present, Facebook lidera el seu sector i es configura com una veritable plataforma comercial amb difusió global. La lògica del winner takes it all l’impulsa al gegantisme. Com més usuaris aconsegueix, majors economies de xarxa genera, fent més atractiu per a un altre usuari esdevenir membre de la comunitat. Però de la mateixa manera que Facebook va superar MySpace, altres companyies emergents com Telegram i Mastadon poden superar la xarxa de Zuckerberg, garantint la privacitat de les dades i el control de la censura.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.