Fa vint anys, pocs empresaris consideraven important el respecte al medi ambient, no obstant, en l’actualitat és l’element central en la seva activitat. Fa menys d’una dècada a conceptes com “ètica d’empresa”, “responsabilitat social corporativa”, “màrqueting social” no se’ls veia una aplicació pràctica. Avui dia no sols entenen la utilitat d’aplicar criteris ètics a les seves decisions, sinó també la necessitat de fer-ho per a la continuïtat i el desenvolupament a llarg termini dels seus negocis. L’ètica avui és més rentable que mai i la seva absència passa una factura que paguem tots.
La crisi que viu Europa i, amb més contundència l’Estat espanyol, ha servit per capgirar i obrir noves fórmules en el repartiment dels beneficis empresarials i en com es comuniquen. Des de grans societats que cotitzen a l’IBEX 35 com Banco Santander, Telefònica, BBVA o Gas Natural, fins Caixabank o empreses familiars de casa nostra, han donat més reconeixement –que no vol dir més pressupost- a les seves fundacions. Ja sigui directament –la Caixa destina 500 milions d’euros a la seva obra social, que encara considera la seva raó de ser- com a través de societats independents o sota el nom de l’empresari o accionista de la companyia.
Dades publicades per FORÉTICA (Informe 2011) sobre la responsabilitat social corporativa a Espanya, indiquen que un 96% de les grans empreses amb més de 500 treballadors, saben en què consisteix la RSC, i un 50% de les empreses enquestades creuen que els seus clients incorporen amb major mesura criteris de RSC en les seves decisions de compra. Altres estudis incideixen que la RSC és important, però existeix una gran confusió terminològica i des del punt de vista del ciutadà hi han grans sospites davant les actuacions empresarials responsables. No és casualitat que en el passat, empreses petrolieres com Exxon o British Petroleum actuessin ràpidament en RSC després de catàstrofes mediambientals causades per elles. Companyies energètiques com Iberdrola, no han dubtat en vendre’s com empreses verdes, fins i tot fent servir aquest color com a símbol corporatiu; i grans constructores d’infraestructures com Acciona, ara es venen com avantguardistes de les energies renovables.
Moltes d’aquestes empreses opten per l’opció de focalitzar la seva tasca social des d’una fundació mitjançant la qual no només presenten una bona imatge a la societat, sinó també als propis treballadors, o si més no, això és el que pretenen. Fa deu anys, el ritme de creació d’aquestes entitats era 80 a l’ any i en l’ actualitat aquesta xifra s’ha incrementat fins a les 500. Es calcula que actualment hi ha unes 10.000 fundacions a Espanya –és el segon país europeu amb major nombre de Fundacions només superat per Alemanya-. Això és una molt bona noticia, però fora bo separar el gra de la palla.
Més enllà de la mida de qui les sustenta, els valors essencials de tota fundació, entesos com a qualitats que li donen valor, són:
Generositat, manifestada pel fet de desprendre’s d’un patrimoni amb caràcter irreversible.
Altruisme i solidaritat, perquè les fundacions persegueixen interessos generals que en són la seva expressió.
Inconformisme i llibertat, per la seva voluntat de millorar de forma permanent, aspectes de la societat.
Moltes d’aquestes fundacions, aquelles que no pertanyen a les grans empreses, es veuen avui en risc, però el que és pitjor, és l’efecte que aquest fet té sobre la societat i el col•lectiu al qual estaven inicialment decidides a ajudar. La crisi econòmica ha fet disminuir els fons que les empreses o persones individuals tenien previstos destinar a les fundacions en àmbits com la salut, l’educació, l’art, la cultura o el medi ambient. Un altre exemple: de les deu caixes d’estalvi que hi havia a Catalunya només queda La Caixa. La resta s’han fusionat amb altres entitats, han estat nacionalitzades per l’Estat o pertanyen a d’altres bancs. Catalunya Caixa, per exemple, ha decidit independitzar la seva obra social, que ara s’ha de buscar la vida per sí mateixa sense esperar els diners del negoci bancari.
Precisament, l’opció del reciclatge i de l’autofinançament és una de les opcions a l’abast de les fundacions que ja no ingressen el mateix que abans, seguint models més anglosaxons. Això es fa, fent partícip de les fundacions a més persones, involucrades en el territori o en l’objecte social de la fundació. El que en anglès es diu “crowdsharing”. Suposem que és necessari reformar una obra d’art. En aquest cas, l’impulsor crearia una fundació que s’obriria a la societat per poder participar-hi, ja no només s’aniria a buscar a una empresa patrocinadora.
Durant anys s’han estat perseguint els patrocinis, les subvencions, les donacions i la bona fe de molts mecenes, que a dia d’avui ja no veuen amb tants bons ulls fer participacions desinteressades. En l’actualitat és important buscar maneres de potenciar l’autonomia i l’autofinançament i qui ho aconsegueixi podrà continuar o començar a ajudar aquells que més ho necessiten. Per aconseguir-ho, no només fa falta bona voluntat, sinó que hi hagi unes lleis que ajudin fiscalment a potenciar-les i on es puguin portar a terme tasques de fundació amb menys recursos propis del que es demana ara, 30.000 euros. El món de les fundacions no només és doncs, una implicació que han de tenir les grans empreses per rentar la cara als seus negocis, creant un dividend social informal; també és una realitat per la que hem d’apostar tots en un moment on el paper de l’Estat –via els impostos que paguem- disminueix i disminuirà.
Anna Martí Font – Professora col·laboradora dels Estudis d’Empresa de la FUB i Patrona fundadora de la Fundació Eduardo Punset