Les últimes enquestes, al mateix temps que la crisi i la corrupció institucional continuen colpejant Espanya, ara amb Rato a la inacabable llista de governants caiguts, assenyalen la fi del bipartidisme PPSOE i l’ascens de noves formacions polítiques com Podemos i Ciutadans. Mentre que el partit neomarxista de Pablo Iglesias, líder autocràtic que centralitza tot el poder partidista en les seves mans, suposa una regressió cap a la planificació centralitzada, el partit d’Albert Rivera ofereix una imatge de renovació i modernitat.
Ciutadans està escalant a velocitat vertiginosa amb la mateixa ambigüitat esquerra/dreta que utilitza Iglesias, però amb una imatge menys rupturista. Absorbeix el 50% dels vots d’UPD, el 20% del PP i el 13% del PSOE, situant-se a l’entorn del 18% del total i amb una forquilla de 55/60 diputats en el Congrés de Diputats. L’estratègia centrista de Rivera obté els millors registres entre els que tenen 30 i 45 anys i amb estudis superiors. El líder de Ciutadans és també el dirigent polític més ben valorat d’Espanya. Amb el fitxatge de Luis Garicano, prestigiós economista de la London School of Economics, Ciutadans presenta un aggiornamento o posada al dia de l’ideari socialdemòcrata.
Donat que Espanya no ha conegut mai una tradició liberal basada en la llibertat d’elecció i la responsabilitat individual, tot partit que vulgui arribar a governar ha de promoure l’intervencionisme estatal i el paternalisme regulador amb el pretext de protegir l’individu i la societat de totes les amenaces externes. Luis Garicano i Manuel Conthe han dissenyat un programa econòmic on la centralització paternalista del govern busca minimitzar les ineficiències i els incentius perversos generats per la regulació estatal.
En l’àmbit de la lluita contra l’atur, un dels càncers de la nostra societat, proposen un contracte únic amb indemnització creixent i l’anomenada motxilla austríaca. El treballador acumularia cada mes un fons de capitalització que no serviria per pagar les pensions ni el subsidi d’atur, sinó la indemnització. En aquest compte d’estalvi individual, el treballador coneixeria en tot moment el seu total acumulat, i l’empresari no hauria de fer-se càrrec dels actuals 20 dies de salari per any treballat en els acomiadaments procedents o els 33 dies en els acomiadaments improcedents. També proposen crèdits fiscals per complementar les rendes salarials dels treballadors amb sous més baixos, bonificacions empresarials a la Seguretat Social per incentivar la contractació, xecs formatius concedits no a la institució formadora sinó al treballador, que elegiria el centre i les matèries de formació, i una llei de segona oportunitat que faciliti la renegociació dels passius als deutors de bona fe.
En el país del “¡Que inventen ellos!”, la formació de Rivera mostra una obsessió per la innovació. Espanya no ha destacat mai en aquest camp. El nombre de patents d’origen hispànic és molt reduït i el seu contingut tecnològic tan elevat com, en el seu dia, ho varen ser el pal del xupa xup o de la fregona. La innovació en els motors econòmics tradicionals, la construcció i el turisme, és pràcticament inexistent. També la petita dimensió de les empreses dificulta poder aconseguir finançament i diversificar riscos en l’àmbit de recerca i desenvolupament. De fet, l’escassa activitat d’R+D+i es localitza en el sistema educatiu superior. I les universitats espanyoles es caracteritzen per estar d’esquena al sistema productiu i empresarial.
El partit d’Albert Rivera promet capgirar aquesta situació i es fixa com objectiu arribar al 3% del PIB en innovació, el mateix nivell que Dinamarca o Suècia. Un objectiu possiblement massa ambiciós, si es parteix de nivells inferiors a l’1,3%. Més enllà dels aspectes quantitatius, és molt més important considerar els qualitatius. Dedicar molts recursos públics a la innovació no és cap garantia d’èxit, de la mateixa manera que tenir 2.500 km d’alta velocitat ferroviària no ens fa un país més pròsper. Més aviat passa el contrari. Imposar unes determinades directrius de recerca des de dalt pot significar immobilitzar recursos públics en projectes que no tenen viabilitat econòmica ni social. Moltes de les grans innovacions a escala mundial dels últims temps són fruit de l’esforç empresarial i del treball quotidià de milers de treballadors en el dia a dia de l’empresa.
Quin és l’origen de les càpsules de cafè o de la venda de productes on-line? Sorgeix de la rivalitat empresarial o de la il·luminació d’algun alt funcionari? De la realitat empresarial o d’algun despatx governamental? El quart país que més inverteix en R+D+i de la UE és Eslovènia, però el seu creixement acumulat des del 2008 és el -8,3%. En canvi, els dos països més rics de la UE, Luxemburg i Irlanda, inverteixen només l’1,16% i l’1,58% respectivament. La qualitat és molt més important que la quantitat. Per això, en lloc d’imposar objectius comuns no compartits, el partit d’Albert Rivera hauria de suprimir tot obstacle a la competència i abolir la regulació que distorsiona les decisions lliures d’empresaris i famílies. La socialdemocràcia dels països nòrdics, com Dinamarca o Suècia, no és una planta que es pugui trasplantar directament i créixer en latituds més meridionals. Hi ha certes varietats que necessiten d’unes determinades condicions ambientals per desenvolupar-se. A Espanya cal alguna cosa més que copiar el model social que funciona raonablement bé al Nord d’Europa.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa