Després de l’any passat, catastròfic en termes sanitaris i econòmics, aquest 2021 ha de ser necessàriament de recuperació. En l’actual escenari, les projeccions del Banc d’Espanya anunciades aquesta setmana preveuen un creixement mitjà del PIB del 6% per aquest any i el proper. Pel 2023, dibuixen una caiguda fins el 1,8%. El nivell de producció agregat previ a la crisi sanitària s’aconseguiria a finals de l’any vinent… Si no hi ha altres ensurts. Un ensurt sanitari seria el retorn de la propagació del virus o la manca de vacunes, però podríem parlar avui de la inflació. I és que la inflació és una amenaça real a la recuperació. A curt termini, a Espanya sembla estar controlada. L’estructura productiva va encara a mig gas i el govern ha aparcat la decisió de tornar a pujar el salari mínim. Sense una escalada de costos és menys probable que aquests retroalimentin preus a l’alça. També és una barrera a la inflació l’estalvi de les famílies davant les incerteses més immediates.
Però a mitjà termini, la situació canvia perillosament i la inflació pot reaparèixer. Als EUA, la inflació subjacent, que és la més rellevant perquè no té en compte els factors més volàtils com l’energia i els aliments no elaborats, arribarà al 2,6% a finals d’aquest any, situant-se per sobre de la previsió de la Reserva Federal (2,2%). Al maig, els preus varen sorprendre tothom amb la major alça interanual en 13 anys (5%). Això pot influir en la política monetària del banc central, que algun dia haurà de pujar el tipus d’interès. La Reserva Federal dels EUA, exactament igual que el BCE, tenen gran capacitat per generar moneda, finançar el deute públic i adquirir una part de les lletres del Tresor i obligacions de l’Estat. Fins ara, els bons del govern nord-americà s’han considerat actius segurs i han gaudit d’una àmplia demanda en els mercats financers. Però tot té límits i no se’n pot abusar il·limitadament. Amb el descontrol del deute públic, l’increment de despesa i la manca d’equilibris pressupostaris, els inversors poden perdre la confiança en el valor del dòlar i l’euro. I abans que la moneda perdi més valor, es buscaria refugi en altres actius i es vendrien els bons de l’Estat, forçant a l’alça el tipus d’interès.
La fractura de les cadenes de subministrament global i la contracció de la globalització també augmentaran els preus. Durant la pandèmia, s’han demostrat els riscos de dependre excessivament del mercat asiàtic. Si els ports xinesos tanquen, podem tenir problemes de subministrament de productes tan bàsics com mascaretes o respiradors. El reajustament postcovid de la divisió internacional del treball en clau més nacional portarà pèrdues d’eficiència, augments de costos i, per tant, més inflació. Des de fa mesos, hi ha dificultats per equilibrar l’oferta i la demanda de semiconductors, fet que ha afectat productes tan importants com els ordinadors, les rentadores o els automòbils. El problema és que es tracta pràcticament d’un oligopoli territorial al sud-est asiàtic. Tan sols dos territoris, Corea del Sud i Taiwan, produeixen el 43% de tots els semiconductors que es fabriquen al planeta, pel que són vitals per evitar la interrupció de les cadenes de subministrament. Els models de producció han de readaptar-se. Si a la dècada dels vuitanta del segle passat va agafar força el sistema Just in time, per minimitzar la gestió d’estocs i optimitzar l’estructura logística, ara anem cap el Just in case. Ens oblidem dels estocs zero i tornem a mantenir nivells d’existències elevats, per si de cas.
El preu de les matèries primeres torna a pujar. L’índex mundial del preu de les commodities del FMI es troba actualment més d’un 20% per sobre del nivell existent abans de l’aparició del coronavirus. I, de fet, es troba en màxims dels últims set anys. Això explica, en el cas d’Espanya, que els preus industrials hagin crescut a l’abril el 13%, més de sis punts per sobre de la pujada del març. Que sigui el major increment des de juny de 1984 dóna idea de la seva importància. Un senyal més de la inflació de costos que es pot traslladar als preus en els propers mesos.
De totes maneres, la inflació és sempre un fenomen monetari. El que ens ha de preocupar més no són ni els preus de les matèries primeres ni la reestructuració de les cadenes de subministrament global, sinó l’emissió descontrolada de moneda i el creixement del deute públic. Sabem que, amb el tipus de moneda actual, aquestes són dues cares del mateix fenomen. El diner és deute del banc central i la creació de moneda serveix per finançar el deute dels Estats. En una situació postcovid on tots els països participen del mannà dels bancs emissors, correm el risc d’empatxar-nos. La venda massiva de títols del Tresor, en prevenció de caigudes imminents, dispararia la inflació i també el tipus d’interès. Recordem que les emissions monetàries descontrolades, en el límit, converteixen els bitllets en un paper higiènic de poca qualitat. La seva funció com a mitjà d’intercanvi col·lapsa i la moneda perd tot el seu valor. Per tal d’evitar-ho i abans que sigui massa tard, els governs han de millorar radicalment les polítiques monetàries i fiscals.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC