El Jurat del Premi Principe de Asturias de las letras de l’any 1991 va considerar, segons reflecteix l’Acta aixecada al respecte, el següent: “Los miembros del Jurado acuerdan por unanimidad y en primera votación, caso sin precedente en la historia de este galardón, conceder el Premio Príncipe de Asturias de las Letras 1991 al Pueblo de Cataluña, cuyas autoridades representativas, con decisión ejemplar, han declarado el Catalán único idioma oficial de su país.
En el discurs de recollida del premi, el màxim representant del poble de Catalunya va manifestar: “La afirmación de lo propio no es negación de lo ajeno. El respeto del otro se gana partiendo del respeto a uno mismo. Nuestras relaciones con España están basadas en el respeto mutuo y en la libertad de cada pueblo para ser quien es. Este Premio que hoy se confiere a Cataluña también honra a España. La honra precisamente por el respeto que ha guardado frente a esta decisión catalana.”
Per insòlit que sembli, això són transcripcions literals del que va succeir, només amb una lleugera manipulació: on diu Catalunya en l’original deia Puerto Rico, el català és el castellà i on diu Espanya en el text autèntic parlava dels Estats Units.
El que ens ha allunyat sentimentalment d’Espanya és principalment a
ixò: aquesta impossibilitat absoluta que puguin interioritzar un respecte autèntic a la diversitat nacional de l’Estat, essent la llengua el fet distintiu més visible. No ens podríem creure mai de la vida el contingut del text abans transcrit si fos referit al català, fins i tot ens faria certa angúnia el to utilitzat. En canvi, elevar als altars el monopoli exclusiu del castellà ho troben digne dels millors elogis. La constatació d’aquesta impossibilitat, és el que empeny a molts catalans a emprendre amb el seu país el camí de la secessió. Fins i tot el pobre governador de Puerto Rico, aclaparat davant de l’arrencada imperial (“caso sin precedente en la historia de dicho premio”..) ha de començar advertint d’entrada que “la afirmación de lo propio no es negación de lo ajeno”. Fins al punt que dos anys després van reintroduir l’anglès com a llengua cooficial… i no van tornar el premi. Uns desagraïts, enlloc de voler reintegrar-se a la madre patria, volen ser el 51è estat dels Estats Units; així ho acaben de decidir fa quinze dies… en referendum.
Molts altres catalans han sentit un allunyament més econòmic i pràctic que sentimental com a conseqüència del greuge econòmic que suposa l’espoli fiscal i la discriminació endèmica en infraestructures. També Amèrica ens és referent en aquest sentit: “Quan un rei esprem els seus ciutadans, aquests tenen la necessitat i l’obligació d’anar-se’n”, deia Thomas Jefferson, un dels pares fundadors dels Estats Units. No sense abans haver-ho intentat per altres vies, tal i com en deixen constància a la pròpia Declaració d’Independència de 1776: “Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans Britànics. (…) Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra separació, i considerar-los, com considerem les altres col·lectivitats humanes: enemics en la guerra i amics en la pau.” Com que sortosament ja no són temps de guerres, en el nostre cas podem ser més bons amics que mai, com ho és també el poble nord-americà i el britànic.
I Jordi III, Rei de la Gran Bretanya, els responia amb un argument definitiu, premonitori i vagament conegut: “Si marxeu us convertireu en un dels països més pobres del món!”.
David Sanclimens Solervicens – Professor dels estudis d’empresa de la FUB