Aquesta setmana ha fet 40 anys d’un procés de reforma econòmica que ha transformat la Xina i l’economia mundial. Si l’any 1978 el país oriental era pobre i miserable, sortint amb molt de dolor i patiment de l’etapa de comunisme real de Mao Zedong, mort el setembre de 1976, dos anys més tard el gran estadista Deng Xiaoping transformaria radicalment el país, introduint els mercats i la propietat privada a l’estructura econòmica, però mantenint en el poder, sense alternances, el Partit Comunista.
Dels macabres experiments maoistes, que inclouen l’anomenat Gran Salt Endavant (1958-1960) i la Revolució Cultural, hem passat a una Xina poderosa de gratacels i ponts sobre el mar, trens d’alta velocitat i telèfons mòbils, també un país amb grans emissions de CO2 i desigualtats socials, control social i retallades de llibertats, la segona potència mundial i amb relacions hostils creixents amb els EUA.
Deng Xiaoping va liberalitzar l’economia i es va obrir a la inversió estrangera per modernitzar el país. En l’àmbit polític, va aconseguir un cert equilibri de poders, amb una direcció col·legiada, evitant la concentració de poder que ostenta l’actual mandatari Xi Jinping. Els fruits de la reforma liberal, tot i que parcial, són espectaculars. El 1978, el PIB de la Xina representava només l’1,75% de l’economia mundial. Un país pobre, agrícola i tancat al món. Però amb taxes mitjanes de creixement anual superiors al 9% i exportant béns i serveis per valor de 2,5 bilions de dòlars, el PIB de la Xina suposa ara el 15% del PIB mundial. En quatre dècades ha multiplicat el PIB per 80 i per 8,5 la seva importància en el concert de les nacions. Prop de 800 milions de xinesos han deixat enrere la pobresa i una nombrosa classe mitjana de 400 milions impulsa la producció d’automòbils, ordinadors i telèfons mòbils. També l’esperança de vida ha passat dels 66 als 77 anys. I aquests importants canvis socials i econòmics res tenen de casuals o aleatoris. Són processos de causa-efecte perfectament lògics i comprensibles.
L’etapa xinesa de la dinastia Song, que va meravellar a exploradors com Marco Polo, era molt més avançada que la societat medieval europea; va seguir, però, el declivi de la Xina en temps de les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1911), amb centralització política, restriccions comercials i endarreriment tecnològic. Amb el triomf de la revolució comunista xinesa de 1949 es repetirien els mateixos errors que amb la revolució bolxevic de 1917. Als nombrosos represaliats pel règim s’hi afegirien milions de morts per inanició. La col·lectivització de l’agricultura i la nacionalització de tots els mitjans de producció, eliminant els mercats descentralitzats i la propietat privada, fracassava estrepitosament i matava de gana a més de 30 milions de xinesos. A la mort de Mao, l’agricultura absorbia el 70% de la força laboral xinesa. Malgrat això, no era capaç de proporcionar a la població el mínim de 2.300 calories diàries aconsellat per les Nacions Unides. Les polítiques de planificació centralitzada, tant a la URSS com a la Xina, impossibiliten el càlcul econòmic i l’assignació eficient dels recursos. Sense preus, les societats estan condemnades a una manca d’informació i incentius, que es tradueixen en produccions escasses, qualitats pèssimes i nivells de vida misèrrims.
Deng Xiaoping va ser l’arquitecte que va canviar les estructures econòmiques del règim comunista, possibilitant el miracle xinès. Un dels primers canvis va ser la introducció de mercats en els productes agrícoles. Ara les famílies, després d’aportar a l’Estat la producció prefixada per les autoritats als preus oficials, podien vendre l’excedent en el mercat a preus no intervinguts. Els incentius es varen transformar immediatament. La possibilitat d’obtenir guanys privats va esperonar el treball i la inventiva. En només 6 anys, la producció agrícola va augmentar un 47%. Menys persones al camp, com per obra de màgia, produïen més aliments ara que abans. No només s’allunyava el fantasma de la fam, sinó que 50 milions de treballadors rurals abandonaven l’agricultura per començar a treballar en el sector industrial. La productivitat total dels factors productius es va disparar. Les claus són els canvis institucionals impulsats per Deng Xiaoping, amb la incipient liberalització de l’economia i la competència en els mercats. Entre 1995 i el 2001, el percentatge de treballadors de l’Estat va disminuir del 17% al 12% del total. I aquesta tendència es va accentuar a partir del 1997, amb la celebració del 15è Congrés del Partit Comunista Xinès. Això significa que l’Estat va eliminar alguns dels serveis prestats i altres els va privatitzar.
Notem que el tancament o privatització de serveis públics és una mesura llibertària dins d’un règim comunista. I recordem que Extremadura és una comunitat on el 25% dels ocupats són funcionaris. Això significa que mentre a Badajoz 1 de cada 4 treballadors cobra de l’Estat, a la Xina comunista només ho fa 1 de cada 10. No resulta paradoxal? L’any 2001 el gegant asiàtic entra a l’Organització Mundial del Comerç, reduint els aranzels i obrint-se als mercats internacionals. La transformació del país en només 4 dècades ha estat vertiginosa. I els canvis han de continuar. La liberalització s’ha d’estendre a sectors estratègics, encara nacionalitzats, com la banca, el transport, l’energia o les telecomunicacions. Les desigualtats socials i el grau de contaminació han de disminuir. També moltes llibertats civils o drets humans continuen absents i el país no ha abandonat la dictadura política comunista o la corrupció. El que és innegable, però, és la transformació radical de la Xina durant els darrers 40 anys.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.