Fa exactament 30 anys, un 13 de gener de 1991, es va produir un esdeveniment singular que seria decisiu per a la independència de Lituània i els països bàltics. El mur de Berlín s’havia enderrocat dos anys abans i el líder soviètic i cap del Partit Comunista, Mikhail Gorbatxov, era aclamat arreu com un reformador comunista il·lustrat que desitjava crear un nou socialisme amb rostre humà. El món no havia oblidat el brutal ús de la força militar soviètica quan països del Teló d’Acer -Hongria el 1956 i Txecoslovàquia el 1968- s’havien atrevit a demanar un bri de llibertat i autogovern. El macabre experiment social iniciat per Lenin i Stalin 70 anys abans estava agonitzant. El sistema soviètic de planificació centralitzada era com un arbre gegantesc, imponent des de l’exterior però corcat per dins. Totes les estructures de poder continuaven intactes: una gran burocràcia que supervisava una economia de propietat i administració públiques, un partit comunista que estenia els seus tentacles per tot l’extens país, i la temuda KGB, la policia secreta, que mantenia el control i era omnipresent a tots els racons de la societat soviètica.
La ideologia marxista, aparentment, continuava sent el credo inqüestionable mantingut com dogma de fe pels quasi 300 milions d’habitants de l’imperi comunista. Governants i governats no podien creure que el sistema no pogués continuar fent camí cap a l’eternitat amb els ajustaments que el líder suprem promovia mitjançant la perestroika i la glasnost. Tots els membres de la Nomenklatura, que controlaven i gestionaven la burocràcia i el partit, aspiraven a preservar el poder i els privilegis especials que la dictadura comunista havia posat a les seves mans. No es podien imaginar que les prestatgeries sempre buides dels economats, els immensos camps erms o la improductiva indústria estaven escrivint l’epitafi d’aquest règim. Un règim col·lectivista i totalitari que havia intentat convertir l’ésser humà en “nous homes socialistes”, i que en aquest procés havia assassinat més de 60 milions d’homes, dones i nens a través de tortures, execucions, inanició o treballs forçats en camps de concentració coneguts com a Gulags, que s’estenien des d’un extrem a l’altre de l’immens territori de la Rússia soviètica, però també de Lituània, Estònia, Letònia, Armènia, Geòrgia, Azerbaidjan, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Turkmenistan i Uzbekistan.
Gorbatxov va considerar que les demandes de llibertat i independència de Lituània eren molt perilloses al poder-se reproduir en altres repúbliques de la URSS. Així que el govern soviètic va decidir intimidar el petit país bàltic i aixafar-lo amb la força militar. Davant l’amenaça soviètica, el poble lituà va sortir al carrer tot envoltant massivament els edificis de govern i comunicacions, ràdio i televisió. Desafiant les poderoses tropes soviètiques, la multitud indefensa entonava càntics patriòtics. Dos milions de persones donant-se les mans i cantant era la defensa utilitzada davant la intimidant amenaça de les armes soviètiques. Quan es dispararen els primers trets a l’aire, la multitud impertèrrita no es va moure. Quan la càrrega es va produir amb cops de culata, tampoc es dissolgueren. Els tancs soviètics passaren per sobre d’alguns manifestants i altres van ser abatuts pels trets de les metralladores. Malgrat tenir els soviètics el control dels mitjanes de comunicació, el president electe lituà va instar a mantenir la desobediència civil i una oposició no violenta. I és que el poble lituà havia elegit un govern no comunista en eleccions lliures, que havia declarat la independència del domini soviètic amb la intenció de posar fi a mig segle de planificació centralitzada mitjançant reformes de lliure mercat. L’endemà, el dilluns 14 de gener, el parlament lituà, protegit per un escut humà de milers de ciutadans, continuava encerclat per les tropes soviètiques.
En aquestes condicions es va presentar un programa econòmic basat en quatre punts. El primer, la no intervenció de preus i salaris per part del govern. El segon, la privatització de totes les empreses -banca, indústria, agricultura i comerços- que estaven sota control i propietat de l’Estat. El tercer, una reforma legal basada en el reconeixement del dret de propietat privada i la llibertat contractual. I el quart, l’obertura de Lituània al comerç internacional i a la inversió estrangera directa. El mes de febrer següent es va celebrar un referèndum a Lituània amb la següent pregunta: “Està d’acord en què Lituània sigui una república democràtica independent?”. Aproximadament el 85 per cent del cens va participar en la consulta i el 90 per cent va dir que sí. A les veïnes Estònia i Letònia es varen celebrar referèndums similars a principis de març del 1991. Els resultats també foren similars. Gorbatxov va intentar contrarestar-ho mitjançant la celebració del seu propi referèndum soviètic, preguntant si estaven d’acord en la preservació de la Unió Soviètica. El resultat, sota sospites de manipulació, va ser que el 70 per cent va votar a favor de mantenir la integritat territorial de la URSS. Pocs mesos després, el desafiament i el coratge de la petita Lituània varen ser determinants per fer caure el Goliat del poder soviètic. Al llarg de la història, no és fàcil trobar episodis de recuperació de la llibertat individual i de l’autogovern polític. Per això cal recordar la lluita dels petits països bàltics contra la tirania del gegant soviètic.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.