La nostra societat viu amb una espasa de Dàmocles penjada a sobre que és l’envelliment de la població. Amb dades de l’Institut Nacional d’Estadística, España perdrà 5,6 milions d’habitants fins el 2064. El desglòs per edats és el següent: de 0 a 25 anys es perden 4,4 milions de ciutadans; de 25 a 50 anys se’n perden 7,7 milions; de 50 a 70 anys, 1 milió menys; i els majors de 70 anys augmenten en 7,5 milions.
Aquest veritable tsunami demogràfic afecta radicalment les actuals condicions de vida i les estructures de l’Estat del benestar: pensions, per suposat, però també la sanitat, l’educació…
Parlem de la sanitat. El nostre sistema, que ha aconseguit cotes d’excel·lència, s’està tornant obsolet i disfuncional. La situació econòmica recessiva i la manca de finançament autonòmic, sumat a l’envelliment poblacional, el converteixen en no sostenible.
El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques, obesitat…) arriba al 80% del total.
No ens trobem davant una situació conjuntural i passatgera, sinó estructural i irreversible, que demanda la readaptació del sistema sanitari a les noves exigències econòmiques i poblacionals. La crisi continuarà, especialment si no es reforma l’àmbit monetari internacional, l’envelliment també, i el sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties.
Més del 91% de la mortalitat a España està vinculada a malalties cròniques i es preveuen més d’un milió de demències senils el 2025. En un món amb recursos escassos, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. Amb això no volem dir que no sigui important controlar l’augment de la despesa sanitària.
La despesa pública dedicada a sanitat és actualment del 6,3% del PIB i es preveu que superi el 9% l’any 2020, amb un increment de 30.000 milions d’euros. En el sistema sociosanitari, tant els factors de demanda (demogràfics i epidemiològics) com els d’oferta (fragmentació assistencial i els costos de les tecnologies sanitàries) pressionen la despesa a l’alça.
La prioritat ha de ser aconseguir la millor salut per a la població. Si la població està més sana, ja no es posa malalta, hi ha menys despesa sanitària i la persona treballa i cotitza.
El segon objectiu és aconseguir sempre la millor atenció sanitària. I només quan assolim les dues primeres fites podem reduir els costos sanitaris (no a l’inrevés) i podem disposar de més recursos que podem reinvertir en el sistema de salut. És necessari transformar la sanitat en un sector generador de riquesa i convertir la despesa sanitària en inversió estratègica.
Com que en el futur estarem obligats a treballar fins passats els 70 anys, fem-ho amb salut si no pot ser amb il·lusió. Aconseguir una població activa més sana incrementa la producció i millora la productivitat del reste de la societat. Hem de parlar més de salut i menys de metges per pacient o de llits per habitant.
Per tenir millor salut, en un entorn d’envelliment exponencial, és important la prevenció. I per a les malalties cròniques, que suposen fins el 80% de la despesa, l’OMS ha identificat quatre factors de risc: la mala dieta, la manca d’exercici, el tabac i l’estrès. En segon lloc, i relacionat amb la prevenció, s’ha d’apoderar el pacient, perquè aquest participi en la presa de decisions del procés de salut.
El pacient ha de tenir un paper actiu en la gestió de la seva malaltia, implicant-se en les pròpies cures. Per això és necessari millorar la formació i, també, implantar eines i noves tecnologies que facilitin la proactivitat del malalt. Les evidències clíniques demostren que quan el pacient s’involucra en la gestió de la pròpia malaltia s’augmenta l’adherència al tractament i es redueixen les hospitalitzacions, amb la consegüent reducció de costos (entre un 8% i un 21%).
En tercer lloc, s’ha de transformar el model de salut fragmentat actual per un de més integrat i coordinat, que doni una resposta contínua a les necessitats sanitàries i assistencials del malalt crònic. A diferència de les patologies agudes, que han de ser curades, les patologies cròniques han de ser cuidades i, sovintment, amb requeriments multidisciplinars allunyats de la hiperespecialització mèdica de l’hospital d’aguts.
També els incentius dels professionals mèdics i sociosanitaris s’han d’alinear en la creació de valor (millora en la salut del pacient), abans que en la creació d’activitat (multiplicació de proves diagnòstiques), calent introduir els indicadors adequats que reflecteixin les millores qualitatives.
El sistema sanitari realitza milions d’actes clínics a l’any i gestiona una quantitat d’informació brutal. Sabem que el nostre cos pot fallar de 14.000 formes diferents, cada una associada a un diagnòstic, per cada un dels quals existeixen tractaments diferents: milers d’intervencions preventives, 4.000 procediments quirúrgics i clínics, així com 6.000 medicaments. Pensem en una indústria que tingui 14.000 línies de producte oferint respostes 24 hores al dia, 7 dies a la setmana i totes les setmanes de l’any. Cal gestionar aquest volum ingent d’informació per prendre les decisions amb coneixement.
L’equació de funcionament del sistema de salut, fins ara, passava per incrementar els professionals, les tecnologies i els medicaments. La població envellida i nafrada amb malalties cròniques requereix d’uns serveis i demanda uns recursos que no disposem.
Hem, per tant, d’utilitzar els recursos existents de la manera més eficient possible i dins un sistema adaptat a les necessitats epidemiològiques d’una població cada vegada més envellida.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.