Passats sis anys de crisis sembla que el pitjor ja ha passat. És indubtable que alguns indicadors han millorat darrerament, tot i que la propaganda oficial s’esforça per esbiaixar de manera positiva totes les dades que es van publicant. Arribats a aquest punt ens cal preguntar si hem fet els deures que ens calia.
És cert que s’ha recuperat part de la competitivitat perduda durant anys, on es justificava l’augment de costos per sobre dels països del nostre entorn pel fet del major dinamisme de l’economia de l’estat durant els anys d’abundància. El fet però és que la millora de la competitivitat, s’ha basat essencialment en una reducció de costos, conseqüència del gran esforç de devaluació interna que s’està produint. Per bé que 
aquest sacrifici dolorós ha estat necessari, cal lamentar que la millora de la competitivitat s’hagi circumscrit bàsicament en aquest punt. Quan va començar la crisis, l’any 2008, l’estat ocupava el lloc vint-i-nou en el rànquing de competitivitat que anualment publica el World Economic Forum. En el darrer informe publicat corresponent al 2013-2014, l’estat espanyol es situa en el lloc 34, just per davant de Kuwait, Tailàndia, Indonèsia i l’Azerbajan. En aquest període de crisis i en extrems oposats podem veure com l’estat ha passat de ser el vint-i-dosè país del món en infraestructures al desè, malgrat la dubtosa utilitat de moltes de les grans infraestructures realitzades. Per contra les actuacions i serveis de les institucions han passat del quaranta tres al cinquanta vuitè lloc, i on destaca el malbaratament de despesa pública i la regulació governamental en ambdós camps en posicions més enllà del lloc cent per un total de cent quaranta vuit països. A tall d’exemple la facilitat per iniciar un negoci, tan comentada al llarg de la crisis, s’ha passat del lloc setanta cinquè al cent cinc…
Els esforços per sortir de la crisis s’han centrat en gran part en una reducció dels costos amb càrrega important sobre el factor de treball, de manera que només en el període 2011-2012, els costos laborals unitaris van baixar a l’estat en un 5,1% mentre en el conjunt de la UE aquest incrementaven un 4,8%. L’any 2013 la davallada va continuar en un 2,6% addicional i s’estima que en curs del 2014 ho faci un 1,3% més. Tot això ha contribuït a l’impuls de les exportacions que ha contribuït, juntament amb el turisme, com es sabut a una millora de la deteriorada situació econòmica. Amb tot, cal contemplar que les darreres millores en l’evolució del PIB no s’ha produït tant per l’augment de les exportacions, fa mesos que aquestes estan més aviat estancades i segons el Banc d’Espanya, en el primer trimestre d’enguany, aquestes han davallat un 0,6%. Els factor que més han contribuït a l’augment del PIB del primer trimestre del 0,4% han estat paradoxalment la davallada de les importacions i la translació de despesa pública al primer trimestre del present exercici per controlar el dèficit a tancament del 2013.
És una llàstima que la crisi no hagi estat aprofitada per realitzar les tant comentades reformes en tots aquells pilars que són inductors de competitivitat a mig i llarg termini. Com comentava al principi i referent al rànquing del World Economic Forum, els països amb millor competitivitat del món tenen tots uns costos unitaris laborals superiors als de l’estat, i això no els impedeix estar a dalt del rànquing. Per contra la posició competitiva de l’economia espanyola ha davallat malgrat la millora competitiva en cost.
Finalment una menció a dues de les grans reformes que s’han realitzat. La reforma laboral, que ha flexibilitat les condicions d’acomiadament però de moment no ha contribuït a la millora de l’eficiència del mercat de treball, el cent quinzè del món. I per altra banda la reforma financera, que ha deixat el mapa d’entitats resultants força definit. Això a anat acompanyat de la davallada de la prima de risc, acusada i evident, però en gran part gràcies al Banc Central Europeu. No obstant, el crèdit no augmenta, les condicions per les pimes llevat d’operacions de curt termini segueixen sent amb uns diferencials molt elevats. La mostra que la situació no està regularitzada en quant a la capacitat i disponibilitat de finançar dels bancs i la confiança, és que la major part d’operacions d’inversió per les pimes les entitats les ofereixen de fons ICO, que són les fonts de finançament amb millors condicions per les pimes.
Ricard Lozano Solsona. Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB