Una de les conseqüències del procés que estem vivint a Catalunya és la popularització de qüestions i debats jurídics habitualment reclosos al món dels juristes. Així, per exemple, molta gent ha descobert que, en aplicació d’un article de la Constitució (el 161.2), la simple impugnació davant del Tribunal Constitucional (TC) d’una norma autonòmica per part del govern central provoca la suspensió cautelar automàtica de la norma a partir de la interposició del recurs, suspensió que el Tribunal haurà de ratificar o aixecar en un termini màxim de 5 mesos.
Aquesta suspensió automàtica, que traspua una desconfiança constitucional escandalosa en relació a les comunitats autònomes, no s’aplica quan la norma impugnada és una llei estatal. De fet, ni la Constitució ni la Llei Orgànica del TC preveuen la suspensió cautelar (fins que es dicti Sentència) d’una norma estatal que és objecte de recurs d’inconstitucionalitat. Malgrat això, s’ha sol·licitat sovint al TC la suspensió cautelar d’una llei estatal impugnada si els recurrents consideraven que la no suspensió podria comportar perjudicis de difícil o impossible reparació i/o la vulneració de drets fonamentals en el cas que la norma fos declarada inconstitucional.
Per exemple, el Grup Parlamentari Popular al Congrés va demanar la suspensió de la vigència de la reforma en la regulació de l’avortament de l’era Zapatero mentre no es resolgués el Recurs d’inconstitucionalitat interposat: si la reforma era declarada inconstitucional al cap d’uns anys (tenint en compte el retard endèmic del TC en l’emissió de sentències) s’haurien produït danys d’impossible reparació en ser vulnerat el dret fonamental a la vida.
La Interlocutòria del TC que resolia aquesta sol·licitud va denegar la suspensió cautelar en base a que “la presunción de legitimidad de la que disfrutan los actos o normas que emanan de poderes legítimos obliga a considerar como excepcional la posibilidad de suspender su vigencia o ejecutoriedad; presunción que es tanto más enérgica cuanto más directa es la conexión del órgano con la voluntad popular, y que llega a su grado máximo en el caso de legislador.”
En coherència amb aquesta doctrina del propi Tribunal, s’hauria d’haver aixecat ja la suspensió cautelar de la Llei de consultes aprovada pel Parlament aquest setembre: en no fer-ho el TC perd tota la legitimitat jurídica i l’autoritat constitucional com a àrbitre suprem.
Quins perjudicis d’impossible o difícil reparació i quina vulneració de drets fonamentals podria produir l’aixecament de la suspensió de la vigència de la llei de consultes? En un context de majoria de membres conservadors, el TC va considerar que, per a decidir sobre la suspensió cautelar, era més important la legitimitat democràtica d’una llei que la vulneració del dret més fonamental, el de la vida, que es podria produir si la sentència hagués declarat inconstitucional la llei de l’avortament. Conèixer l’opinió de la població amb caràcter no refrendari ni vinculant comporta un dany més gran que una eventual vulneració del dret a la vida? Quina bestiesa!
Si en paraules del propi TC en la resolució abans esmentada, “la autoridad del Tribunal Constitucional es sólo la autoridad en la Constitución y no ostenta representación alguna en virtud de la cual pueda ir en contra de lo querido por la voluntad de la representación popular.” Manda huevos!, que deia aquell.
David Sanclimens Solervicens – Professor dels Estudis d’Empresa de la FUB