En l’última dècada han aparegut diversos rànquings que pretenen classificar i ordenar a les millors universitats del món. Un dels més populars és “l’Academic Ranking of World Universities”, al qual s’acostuma anomenar com a rànquing Shanghai (ja que s’elabora des de la universitat Shanghai Jiao Tong). La classificació resumeix la recerca duta a terme i el nombre de professors i d’estudiants guanyadors de premis Nobel i de medalles Field. D’acord amb els criteris del rànquing Shanghai per a l’any 2013, veiem que ni les universitats europees en general, ni les espanyoles en particular, estarien situades entre les millors del món. És a dir, segons aquest criteri, de les 20 millors universitats del món, tan sols 3 serien europees. A més, les primeres universitats espanyoles les trobem per sobre de la posició 200.
De manera similar, el “QS World University ranking” classifica des de l’any 2004 les diferents universitats del món. Actualment, n’estudia més de 2000 de les quals, les 400 primeres les ordena en un rànquing. En aquest cas, a les universitats espanyoles les tornem a trobar lluny de les primeres posicions (concretament a partir de la posició 177).
Per últim, la Unió Europea ha presentat recentment el “U-multirank” que pretén contrarestar la rellevància de la classificació de Shanghai. No obstant, aquest projecte no és pròpiament un rànquing ja que inclou un conjunt ampli de classificacions independents entre sí. A més, una part molt significativa de les 879 universitats estudiades no han presentat les seves dades, que fa que la classificació sigui menys rigorosa.
En qualsevol cas, sembla evident que la creixent popularitat d’aquest tipus de rànquings està influint sobre les polítiques educatives dutes a terme per part de governs i universitats (el ministre Wert s’hi ha referit en diverses ocasions, per exemple). En aquest sentit, convindria ser conscients del fet que nombrosos experts han alertat sobre les limitacions metodològiques d’aquestes classificacions, consideren que la qualitat d’institucions tan diverses en contextos tan diferents és difícilment mesurable. A més, algunes d’aquestes classificacions no tenen en compte aspectes tan fonamentals per una universitat com ara la qualitat de la docència. Igualment s’ha criticat que bona part dels indicadors que configuren aquestes classificacions, estan directament relacionats amb la capacitat financera de les universitats.
En definitiva, els rànquings ajuden a estimular la competència entre universitats a més de donar-los visibilitat. No obstant, convindria tenir present que des d’un punt de vista metodològic estan subjectes a limitacions importants.
Andreu Turró Sol – Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB