No ens agraden les societats offshore, que es dediquen a res oficialment, però que mouen molts diners foscos. Ens fa ràbia que a la indústria financera hi hagi directius que puguin arribar a cobrar 360.000 vegades més del salari mínim fruit de l’especulació financera que no aporta res més que omplir la seva butxaca. Acceptem que fortunes d’alguns que surten a revistes com Forbes com a personatges més rics del món, acceptin salaris mínims de 0,25€ l’hora de treballadors de proveïdors seus que operen a Bangla Desh.
En definitiva, estem acceptant quan comprem, quan consumim (a vegades sense saber-ho), que el premi (si el premi són diners) se l’emportin les empreses que sovint, menys reparteixen el que generen.
Per afrontar amb realisme aquests desajustos del sistema capitalista, sense voler trencar amb l’economia de mercat, va néixer el 2008 i es manté viu el moviment de l’economia del bé comú, liderat per l’austríac Christian Felber, amb la intenció d’implementar un sistema sostenible que corregeixi els abusos que es pateixen en el capitalisme dels nostres dies.
Les claus del model: L’objectiu final de l’empresa no ha de ser el benefici econòmic, sinó un balanç del bé comú, que hi incorpora elements com, la dignitat humana, la solidaritat, la sostenibilitat ecològica, la justícia social, la participació democràtica i la transparència. Tot això puntua en una matriu amb uns criteris molt definits. Al final l’empresa li queda un balanç d’empresa més o menys respectuós i sostenible. Li surt un número i un color (de vermell a verd) dintre d’un escalat.
La clau perquè totes les empreses hi juguessin, rau en la intervenció dels estats fiscalitzant aquelles que no ho fan bé i premiant les que sí, perquè el preu final del producte/servei, quedi compensat i el premi se l’emporti qui actuï de forma respectuosa i aportant a la societat.
Si el que té menys punts, el vermell, li pertoca un IVA del 50%, i el que en té més, el verd, que actua respectuosament, li toca el 0%, el preu final del producte de l’empresa que aporta més al bé comú, serà més competitiu que el de l’empresa menys respectuosa i el mercat premiarà a un i penalitzarà a l’altre.
Que es critiqui per economistes liberals que veuen insalvable limitar l’acumulació patrimonial i el control de la gestió empresarial, i per no tan liberals per la dificultat d’aplicar d’una forma realista aquest bonisme en la societat actual, ja està bé si es dóna la possibilitat de que el model sigui debatut.
De moment, hi podem fer res?
Si som una empresa, podem implantar la matriu del bé comú i justificar la nostra responsabilitat d’una manera objectiva. Que l’empresa aporti valor al bé comú i es visualitzi, és un gran premi, motivació i satisfacció per empresaris i treballadors.
Com a consumidor, em puc informar i decidir on gasto els meus diners, siguin pocs o molts (en empreses adherides o no però que sabem els valors que les mouen).
Les administracions, poden ja fomentar les contractacions públiques amb empreses responsables, com ja es comença a fer.
La compensació fiscal que faria massiva l’aplicació de la teoria, ja és més complicada, sobretot en un escenari on encara a Europa, no només a illes remotes, existeixen paradisos fiscals, els quals no existeixen precisament per vetllar pel bé comú.
Sense resignar-nos, tots podem fer petits canvis, com a consumidors o com a empresaris, que sumats, sabem que són molt poderosos. Depèn de nosaltres.
Roger Fosas Ferrer professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.